Viure sol és una opció (o no)

Enrere han quedat els dies en què acostar-se als vint-i-cinc anys implicava haver de començar a buscar la parella amb qui conviuríem la resta dels dies en un mateix pis on naixerien i creixerien els nostres fills. Enrere, si més no, han quedat els dies en què de tot això se’n parlava en veu alta i amb orgull, assumint que era l’únic camí possible si es volia aspirar a una vida com cal.

Trenta anys després de rebre el reconeixement internacional com a Estat, Andorra es regeix pels principis inspiradors de qualsevol societat democràtica moderna. És veritat, i no podem negar-ho, que encara ens queden deures pendents en aquest sentit, alguns dels quals, com la legalització de l’avortament, certament urgents i dels quals costa entendre’n i justificar-ne l’absència en ple segle XXI.

En qualsevol cas, el que és innegable és que l’andorrana és avui una societat diversa i plural en què cada vegada és més fàcil sortir dels esquemes tradicionals sense que això sigui motiu de rebuig o de crítica. En aquest sentit, i retornant a les primeres línies, tots coneixem persones que, pels motius que sigui, no constitueixen una família nuclear estàndard. Viure sol, en el sentit estricte o limitant l’estructura familiar a un únic adult, acompanyat o no d’altres persones que en depenen econòmicament, és una situació cada vegada més comuna. I no passa res... o potser sí.

Bé, de fet, passa una cosa similar a drets com el de la igualtat, que tots sabem que ens empara i l’hem de respectar i exigir, però també que, a la pràctica, no sempre s’acaba complint. I és que si bé tant les lleis com la mentalitat de la majoria de la ciutadania donen plena llibertat a tothom a constituir-se familiarment com vulgui, les estructures econòmiques i socials, que són les que han de materialitzar-ho, no sempre ho posen igual de fàcil.

Accentuada en els darrers mesos, fa anys que vivim immersos en una crisi de l’habitatge que està fent trontollar moltes economies domèstiques. Ara bé, tot i que és cert que és una situació generalitzada, també ho és que per a una de cada tres llars, les que el 2021 estaven habitades per una sola persona o per famílies monoparentals, aquest problema és encara més gran. Perquè si un lloguer de gairebé vint euros per metre quadrat de mitjana compromet els pressupostos de nombroses parelles, es converteix en una xifra inassumible per a moltes de les llars on entra un únic salari.

Davant d’aquesta problemàtica, no hi ha una solució màgica i immediata, però això no vol dir que no s’hi pugui fer res. I no em refereixo aquí a les ajudes estatals, que han d’existir, però que no poden convertir-se en una necessitat generalitzada. Penso, més aviat, a promoure una readaptació del mercat immobiliari, que tingui en compte la pluralitat de configuracions familiars i s’adapti a les necessitats canviants de la ciutadania (i no al contrari). La promoció del cohabitatge, amb projectes com els pisos amb serveis per a la gent gran que Desperta Laurèdia va impulsar des de la minoria comunal a Sant Julià, però també amb iniciatives destinades a l’emancipació juvenil o a altres col·lectius, és una de les mesures que des de Concòrdia creiem que caldria posar seriosament sobre la taula.

Dit això, el cas és que ens trobem davant de certa paradoxa. Per una banda, les idees i els valors de la nostra societat, que són una de les coses més difícils de canviar, estan modernitzant-se i assumint com a habituals situacions que no ho eren fa una o dues generacions. Per l’altra, però, aquesta modernització no acaba de poder prendre forma perquè no s’ha produït de manera paral·lela a la de les estructures organitzatives de la societat, que encara estan massa arrelades als models tradicionals.

En conseqüència, cada vegada són més freqüents els casos de persones que, com que no els renoven el contracte del pis, han d’anar a viure amb la parella, amb amics o amb familiars, tot i no ser el que voldrien. També els de matrimonis que no se separen perquè no poden assumir lloguers independents o, més greu encara, els de víctimes de violència de gènere a qui, a la dificultat de fer el pas de la denúncia, se’ls suma la por de no trobar un lloc on anar. Però no hem de confondre que això sigui habitual amb el fet que sigui normal o esperable. Perquè no, potser ni la Constitució ni la Declaració Universal dels Drets Humans no ho especifiquen, però el dret a un habitatge, per tenir sentit, no pot desvincular-se, en cap cas, del dret a escollir si el volem compartir (o no).

* Clara Grau, Vocal de Concòrdia