El Nadal de Joan Oró

A les portes de Nadal, al darrer replà d’aquest 2023, tocava parlar del doctor Joan Oró i Florensa, amb motiu dels cent anys del seu naixement, al barri de la Bordeta, de Lleida, el 26 d’octubre de 1923. Tothom qui el va conèixer, fos per amistat, fos per motius acadèmics, per motius laborals o senzillament qui en va tenir notícia a través dels mitjans de comunicació, serva d’ell la imatge d’un home vital i ple de curiositat, aplicada amb tenacitat i rigor a la tasca científica i d’investigació que va desenvolupar al llarg dels seus vuitanta-un anys de vida. El doctor Joan Oró ens deixava a Barcelona, a l’hospital Clínic, el 2 de setembre de 2004. Des de 1980 hi tenia casa, a Barcelona, a la Travessera de les Corts. Quan va morir, feia 10 anys que s’havia jubilat com a catedràtic a la Universitat de Houston, on hi havia treballat gairebé 40 anys, des de 1955 fins a 1994, en el departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques, fundat per ell mateix el 1967. En aquells darrers deu anys de vida, tornat definitivament de Houston, ja resident a Catalunya, el doctor Oró lluny de reposar, de baixar el ritme, va tenir, malalt com estava i tot, la força vital per fer difusió científica i obrir les portes de la ciència al jovent de Catalunya. Ho va fer a través de la Fundació Joan Oró, creada per ell el 1993 a Lleida, ciutat on va començar el seu periple d’investigador sobre l’origen de la vida. Els postulats de la Fundació Joan Oró són clars i precisos, tal com era el seu pensament: donar a conèixer l’obra del científic Joan Oró; promoure des de l’educació en escoles i instituts, les iniciatives per al desenvolupament dels coneixements científics i la recerca per fomentar la vocació científica dels joves; apropar la divulgació i comunicació científica a les persones; impulsar la ciència per afavorir el desenvolupament de la societat a través d’acords amb institucions públiques i privades. Aquest va ser un neguit constant seu, i es dolia en comprovar com al seu país d’origen, citant-lo a ell: “No hi ha prou mentalitat en els estaments polítics per adonar-se de la gran importància que té la investigació científica en general, i la tecnològica en particular. Permet la innovació i aquesta permet el progrés de país.” Amb aquesta premissa, a Catalunya, feu per crear diferents centres científics, com la Fundació Catalana per a la Recerca o el Centre d’Estudis Avançats de Blanes i també el Parc i Observatori Astronòmic del Montsec, ideat i impulsat per ell, respectivament, a Àger i a la cresta del Montsec d’Ares.

El bagatge científic de Joan Oró, a bastament conegut i consultable, gira, com hem dit, en la recerca de l’origen de la vida. Quan es va llicenciar en química a la Universitat de Barcelona, el 1947, el seu neguit era trobar els rastres dels primers batecs de vida al planeta Terra i, en no existir en aquells temps els estudis de bioquímica a Espanya, optà per anar a fer el doctorat als Estats Units d’Amèrica, a la Universitat Baylor. Havia pensat, per proximitat, anar a estudiar a Alemanya, però eren encara tendres els estralls de la Segona Guerra Mundial i se n’anà als EUA i, diguem-ho clar, l’encertà. Allà, com es diu comunament, va fer carrera i quina carrera! Dedicat en cos i ànima a la docència i a la investigació, estava determinat a comprovar com l’origen de la vida, el fil de la vida de tots els éssers vius, havia sortit d’elements químics senzills, els quals conformaven molècules i cèl·lules més complexes. Al seu laboratori hi passà hores i hores de dies laborables i dies festius, com al seu dia havien fet el premis Nobel Santiago Ramon i Cajal i Severo Ochoa, aquest darrer amic del doctor Oró, que va fer perquè la societat espanyola reconegués en vida l’obra científica del bioquímic asturià. Hores de treball que van tenir el primer fruit el dia de Nadal de 1959, quan el doctor Oró obtingué la síntesi de l’adenina –una de les quatres bases dels àcids nucleics– en laboratori, fita que li fou reconeguda de seguit i li obrí les portes de la NASA, l’agència espacial dels Estats Units. A la NASA el doctor Oró hi feu les investigacions lligades als cometes, portadors de la vida a la Terra, com recordava sovint i s’ocupà dels materials provinents de l’espai, meteorits i de les mostres de roques de la Lluna, així com dels components de les roques del planeta Mart.

El Nadal de Joan Oró és el d’aquest any, perquè el recordem i perquè el seu periple de científic va lligat a les estrelles i al seu moment de síntesi de l’adenina, com hem dit, el dia de Nadal de 1959. Però el lligam del doctor Oró amb les estrelles va començar més a prop, a Lleida mateix, quan, fent de jovenet de forner a la pastisseria la Ràdio, oberta pel seu pare l’any 1930, sortia al carrer de matinada, mentre esperava per desenfornar, i mirava les estrelles tot pensant si allà a dalt la vida també bategava com aquí a baix. Anys més tard, ja fet tot un científic, ensopegaria justament amb la vida dels cometes, l’estrella amb cua que guiava al pessebre de Betlem. Ens en va parlar l’any 1995 a Andorra, el 14 de novembre, convidat per la SAC, en una brillant conferència sempre recordada allà a la sala de Prada Casadet, titulada Univers, vida i home.

Era la segona que havia fet al Principat, la primera havia estat el 1988, durant el 13è Congrés de metges i biòlegs en llengua catalana, amb el títol Origen i evolució de la vida, de la qual en llegirem la part final: “Si aquest moment arriba (trobar vida fora de la Terra) haurem de reconèixer que possiblement descendim de molècules senzilles i que, per tant, és molt possible que no estiguem sols a l’univers. Aquesta reflexió hauria de fer-nos sentir humils i hauria d’inculcar-nos I’amor per la resta de la humanitat (terràqüia i, si n’hi ha, també galàctica), si volem que I’espècie humana continuï existint en el planeta.

A llarg termini, però, no hi ha motiu per ésser pessimistes. Passi el que passi, i encara que l’home arribés a desaparèixer, el cicle etern de la matèria i de la vida continuarà, tal com va ser escrit fa molt de temps: “Pulvis es et in pulverem reverteris.” Pols d’estrelles fórem i en pols d’estrelles ens tornarem. Que amb el record del seu somriure franc i la seva càlida humanitat, tinguem un Bon Nadal.