Socis

L’any que comença demà pot culminar l’associació amb la Unió Europea. Associació, que no incorporació, que hauria suposat més perjudici que benefici, perquè hauria significat l’acceptació de totes les normes comunitàries, inclòs el sistema fiscal –tot i que no necessàriament els tipus de gravàmens– i la llibertat de circulació i establiment de lloc de residència dels ciutadans de tots i cadascun dels estats. Segons les informacions que s’han anat publicant, ambdues condicions haurien estat acceptades i incloses, però encara no figuren al document oficial definitiu perquè, segons les mateixes fonts, el “paper” encara no ha estat redactat en la versió definitiva i, per tant, tampoc disposa encara de les signatures de les dues parts.

Un cop amb el text a la vista, caldrà el tràmit definitiu i indispensable: la ratificació en referèndum per la majoria dels andorrans i andorranes, que a primera vista no serà tan fàcil com ho va ser per a la Constitució, 31 anys enrere. Ara han estat ja més d’una les veus opositores, fins i tot la d’una formació política, no de les catalogades entre les més conservadores (Concòrdia), en contrast amb l’estímul del Copríncep episcopal per a l’acceptació, i se suposa que no hi serà menys favorable l’altre cap d’Estat, dirigent a més de la mateixa Unió.

Caldrà, per començar, veure negre sobre blanc el text íntegre de l’acord perquè el pugui valorar personalment cada andorrana i cada andorrà, sense contaminacions per tendències polítiques, ideologies, o nivells de sobiranisme. Perquè és evident que tota concessió a les condicions imposades per un ens diferent de l’estat propi implica cedir sobirania, mes que sigui parcial i limitada.

I, tanmateix, semblaria queamb el que hem conegut fins ara no significa que hàgim d’acotar el cap més del que seria acceptable per a molts, potser per a la majoria. I també, que si no acceptem el pacte obtingut, ens l’imposaran per la via dels fets. En aquest sentit, només cal recordar com un sol dels estats veïns –i dels vint-i-set– ens va fer empassar la penalització del contraban, activitat reconeguda fins aleshores com tan legítima com per figurar en els documents oficials.

Del que es tractava era de perdre el mínim de llençols en aquesta bugada al safareig del marc europeu. D’això i de saber el que no ha aclarit ni “europeïstes” ni “euroescèptics”, per emprar els termes habituals: si aquesta associació amb els veïns del continent ens pot sevir d’aixopluc, almenys tan eficient com el del Vaticà, via Palau de la Seu, tot i la contrarietat i oposició reiteradament manifestada pels sants pares, i ben explícitament per Francesc, l’actual, a la coincidència de cap poder temporal en la persona d’una jerarquia eclesiàstica, tret de la seva, naturalment.

Veurem si a la llarga Brussel·les pot assumir aquest paper de garant de la independència nacional, fins ara reconeguda a l’Organització de les Nacions Unides, i cal esperar que sense marxa enrere. Amb aquest relleu hi hauria algun avantatge indirecte i transcendent, com ara la facilitat total per la despenalització de l’avortament, reclamada tan justament i amb tanta insistència pels col·lectius de les úniques afectades possibles.