Heu dit 'transició energètica'?

La transició energètica (TE) està a l’ordre del dia. Es tracta de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), deixant de consumir petroli, gas i carbó (combustibles fòssils) a canvi d’energies renovables (EnR). D’una banda, per limitar el canvi climàtic; per una altra, per fer front a la disminució de recursos d’origen fòssil. Esbrinem què significa això realment i quines implicacions comporta.

Abans d’endinsar-nos en el tema, és necessari aportar alguna precisió: l’energia primària és aquella que recuperem a l’origen, i el seu consum mundial queda detallat com segueix: origen fòssil (petroli, gas natural, carbó), 81,8%; EnR (hidroelectricitat, biomassa, eòlic, solar, geotèrmic), 14,2%; nuclear, 4% (font: Statistical Review of World Energy, 2023). Dins les EnR, la hidroelectricitat i la biomassa (les més antigues) són de lluny les principals fonts; l’eòlica i solar sols representen un 2,2%. D’entrada, observem com el nostre consum energètic depèn molt majoritàriament de combustibles fòssils, mentre que les EnR tecnològiques (on més s’inverteix) són molt marginals (81,8% contra 2,2%).

Quan parlem d’electricitat, tractem d’una forma d’energia final, la que utilitzem directament, que representa sols un 17,4% de l’energia primària consumida. El mix elèctric mundial, és a dir, quines energies utilitzem per obtenir electricitat, és el següent: origen fòssil, 60,6%; nuclear, 9,2%; EnR, 30,2%. Per tant, qui pensa que un cotxe elèctric no emet CO2 s’equivoca en un 61%! La producció elèctrica continua sent majoritàriament carbonada.

Aclarides les dades sobre energia, ara podem donar un cop d’ull a la diversitat d’EnR:

– La hidroelectricitat té poca perspectiva de progressió, ja que els rius comencen a estar saturats (Europa) i les previsions de sequeres no ajuden.

– La biomassa entra en competició per les terres amb l’agricultura i amb els espais naturals verges. A més, únicament la biomassa que es torna a plantar es pot considerar sostenible, que no és el cas en general, ja que es desforesta més que no es planta (els crèdits carboni han resultat ser un greenwashing).

– L’energia nuclear (fissió) és considerada com a verda en termes de GEH. Però el temps de construcció de noves plantes no baixa de 10 anys i no tothom posseeix la tecnologia i els mitjans. Al final, depèn dels recursos en material fissible i d’un grapat de productors (4 països produeixen el 70%). Els reactors de quarta generació reutilitzarien residus radioactius, però són un mínim de 20 anys d’estudi abans de pensar en la fabricació i altres tants anys d’espera.

– Pel que fa a l’energia eòlica i fotovoltaica, amb un 2,2% de l’energia primària no és racional pensar que pugui reemplaçar la part d’energies fòssils (81,8%). Són energies difuses que requereixen espais molt amplis que entren en conflicte amb altres usos i que necessiten una gran quantitat de minerals. Cal no oblidar que cada parc eòlic o fotovoltaic suposa la creació d’una central tèrmica (normalment funcionant amb gas, és a dir, GEH) per compensar les variacions d’una energia no controlable (funció del vent o de la radiació solar).

– L’hidrogen és venut com la solució miracle, això és sense recordar l’alt consum d’energia que requereix, la dificultat i cost de mantenir-lo a -253 ºC (estat líquid) i la perillositat de manipular un gas amb fuites constants (és la molècula més petita de totes) i que reacciona explosivament amb l’oxigen. El seu ús com a “bateria” per emmagatzemar energia resulta ser poc eficient, amb una pèrdua mínima en el procés del... 70%! (font: Ademe).

– La fusió nuclear podria ser part de la solució... si no fos que segons els avenços actuals no es preveu cap ús possible fins al pròxim segle (Greg de Timmerman, projecte ITER).

A les limitacions particulars de tots els tipus d’EnR s’hi afegeix una altra sèrie de límits difícilment superables:

– La TE necessita de 5 a 10 cops més de recursos minerals (sobretot metàl·lics), i ja anem al límit.

– Disminució radical de la riquesa de les extraccions minerals, perquè ja hem consumit les capes més concentrades (per al coure, del 4% al 0,53%; Olivier Vidal CNRS, Antonio Turiel CSIC).

– Molta més energia (s’ha de moure 10 cops més de roca i triturar 10 cops més fi per extreure la mateixa quantitat: del 1940 al 2013 hem passat de 0,5 MW a 28 MW per una mina normal, segons Simon P. Michaux); és a dir més GEH. Sense comptar que el petroli (indispensable en el sector miner) ja ha passat el peakoil i, per tant, cada cop serà més escàs.

– Més consum d’aigua dolça (de 100 a 650 tones d’aigua dolça per 1 tona de coure), un límit planetari ja superat.

– Més contaminació del sòl, de l’aigua i de l’aire, un altre límit planetari ja superat.

– No tenim cap manera de conservar a mitjà i llarg termini l’electricitat produïda. La disponibilitat de liti no dona per a tot i ja hem comentat l’eficàcia de l’hidrogen; queda el reompliment de les preses hidràuliques bombant aigua, una opció molt limitada.

D’altra banda, aferrar-se a una solució tecnològica de darrera hora que salvaria el modus operandi actual és més una qüestió de creença que de ciència, i la bioenginyeria és, en aquest cas, l’eterna fugida endavant que evita qüestionar la nostra manera de viure. Passarem de ser dependents del petroli a ser-ne dels minerals. No resolem el problema. En conclusió, no estic en contra de les EnR, cadascuna té la seva aplicació i són necessàries, però és una quimera esperar que substitueixin les energies fòssils en quantitat equivalent.

He intentat sintetitzar al màxim, ajustant-me a les dades objectives, la famosa transició energètica. Ens equivoquem greument si pensem poder mantenir el nivell de consum actual. El punt central i inevitable de la nostra actitud de cara a respectar els equilibris de la biosfera (zona de vida) seria disminuir la nostra activitat extractora/contaminant/destructiva, així ho indica el sentit comú. Malauradament, fem tot el contrari: ens parlen de creixement sostenible, de desacoblament (creixement econòmic sense creixement energètic), per donar la il·lusió que tot continuarà com abans (segle XX), és a dir, cada dia més. Una absurditat demagògica, una altra fal·làcia, una mentida senzillament.

La transició es farà sens dubte, però ens vindrà imposada pels límits de la realitat, del món físic. La nostra activitat s’ajustarà a les possibilitats materials i no als nostres desitjos. La presa de consciència encara no es veu, continuem business as usual, una llàstima. Una realitat que ens porta actualment a... +5 ºC, un punt en què ja serà massa tard per fer-ho a les “bones”, per fer res.

Com podem preparar-nos per reduir els immensos riscos que es perfilen? Ho deixem per a un proper article.