La noia Gershwin

No era ni filla, ni germana de George Gershwin, ni tan sols tenien parentesc entre ells. Parlem de Dana Suesse, una compositora, lletrista i pianista que, això sí, va ser molt amiga de l’autor de la Rhapsody in blue, de qui rebria les influències d’un llenguatge musical genuïnament nord-americà o, per ser més precisos, identificatiu de la ciutat de Nova York.

En un article publicat el 30 d’agost del 2022, parlava de la importància que va tenir Paul Whiteman com a descobridor de grans talents. Avui ho farem d’un d’altre d’aquells prodigis que va saber detectar el Rei del Jazz, en concret de Nadine Dana Suesse, nascuda a Kansas City el 1909 i morta a Nova York el 1987, ara fa 36 anys. El cert és que no es coneix tant com l’autor de Porgy and Bess, tot i que ells dos serien col·legues. A Dana se la coneixeria com la “noia Gershwin”, una etiqueta col·locada òbviament per Paul Whiteman; i, igual que George Gershwin, Suesse es mouria sempre entre la música clàssica i el jazz. A la foto que il·lustra aquest article se la pot veure asseguda al piano flanquejada per Whiteman i Gershwin.

De fet, ella no anava per a músic, sinó per a ballarina, però un creixement massa ràpid li impediria dedicar-se a la dansa. Als 15 anys, amb la seva mare es traslladaven a Nova York per rebre classes de piano del virtuós Alexander Siloti, que havia estat el darrer deixeble de Franz Liszt entre el 1883 i 1886. Siloti també seria professor del seu propi cosí germà Serguei Rakhmàninov; Déu meu, quin nivell!!! Siloti s’instal·laria als Estats Units després d’abandonar la Unió Soviètica, passant prèviament un temps a Anglaterra. A partir del desembre del 1921, vivint ja a Nova York, Siloti impartiria classes a la prestigiosa Juilliard School, situada en aquells anys al costat de la Universitat Colúmbia. Avui, l’escola es troba dins del recinte del Lincoln Center de Manhattan.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Dana Suesse aconseguiria ser acceptada a París per treballar amb Nadia Boulanger, recomanada per un dels millors orquestradors del segle XX, el nord-americà Robert Russell Bennett, de qui algun dia hauríem de parlar per recuperar la seva immensa figura, que tristament ha quedat força oblidada, almenys al continent europeu. Russell havia nascut també a Kansas City disset anys abans que la Dana, tot i que sovint jugarien plegats a tennis.

A França, Dana estudiaria composició amb la cèlebre pedagoga, com també ho faria una gran majoria de músics nord-americans com ara Aaron Copland, Leonard Bernstein, Walter Piston, Philip Glass i Quincy Jones, entre molts d’altres; i és que Boulanger va tenir més de cent deixebles dels Estats Units. La raó és ben senzilla: a Fontainebleau, a 67 quilòmetres de París, el 1921 s’hi va instal·lar un conservatori nord-americà que dirigiria Nadia a partir del 1949. Per la “Boulangerie”, com així anomenaven l’aula de la mestra francesa, hi passarien també l’argentí Astor Piazzolla i el barceloní Narcís Bonet, a qui la mateixa Boulanger li confiaria la direcció de l’acreditat centre musical l’any 1979 per succeir-la. Recordem que Nadia Boulanger moriria un 22 d’octubre d’aquell mateix any 79 a París.

L’any 1931, amb només 20 anys, Dana Suesse rebria un encàrrec de Paul Whiteman que titularia Concerto in three rhythms i que s’estrenaria un divendres 4 de novembre del 1932 ara fa 91 anys al Carnegie Hall de Nova York, amb el mateix Whiteman a la batuta i ella mateixa al piano. Seria també l’any que Dana compondria la banda sonora de la pel·lícula Dancers in the dark del 1932, dirigida per l’ucraïnès de naixement David Burton i protagonitzada per Miriam Hopkins i George Raft, aquell actor sempre recordat pels rols de gàngster, que sabia interpretar com ningú altre.

Avui tots quedem bocabadats quan la gran pianista veneçolana Gabriela Montero, en els bisos que ofereix acabat el seu recital, s’adreça al públic per demanar que li sol·licitin el que vol que toqui de propina, sobre el que improvisarà de manera al·lucinant, per no dir “insultant”. A Andorra ho sabem molt bé arran del seu recital el dissabte 21 de febrer del 2015 en el marc de la 21a edició de La Temporada de Música i Dansa. Això és el que ja anava fent Dana Suesse en les seves actuacions i tothom quedava meravellat de la seva capacitat d’improvisar sobre qualsevol tema o cançó que li demanessin els melòmans presents a la sala; per a ella, el jazz era el llenguatge ideal per tocar aquestes improvisacions. I és que, com deia el genial George Gershwin, “la vida és molt similar al jazz, és millor quan improvises”.