Diferent recupercussió de la nova tributació sobre les plusvàlues immobiliàries

El 14 de desembre 2006 el M. I. Consell General aprovava la primera Llei d’imposició directa a Andorra, la Llei 21/2006, de l’impost sobre les plusvàlues en les transmissions patrimonials immobiliàries. Segons consta a la seva Exposició de motius, ho feia amb la pretensió de gravar “el benefici que fa el propietari dels béns immobles en la transmissió d’aquests”, atès l’“efecte positiu sobre el valor de la propietat dels béns immobles (...) on s’efectua la inversió o despesa de caràcter públic”, amb “l’objectiu” de “precisament distribuir la càrrega impositiva de la manera més eficient i equitativa possible, fent que el benefici que fa el propietari dels béns immobles en la transmissió (...) resulti gravada”.

Llevat dels casos concrets de contractes privats (per exemple, adquisicions sobre plànol), la recaptació de l’impost es va deixar, com per als casos d’adquisicions immobiliàries entre vius (ITP i, més tard, IGI), en mans dels notaris.

Posteriorment, l’edifici institucional de la imposició directa al nostre país es tancava definitivament amb l’aprovació de les correlatives Lleis 94/2010 i 95/2010, respectivament de l’impost sobre la renda dels no-residents fiscals i de l’impost sobre societats i, finalment, la Llei 5/2014, de l’impost sobre la renda de les persones físiques.

La Llei de plusvàlues immobiliàries deixava de tenir raó de ser, per la qual cosa, finalment, ha quedat derogada per disposició de la Llei 5/2023, del 19 de gener, de mesures per a la reforma de la imposició directa i de modificació d’altres normes tributàries i duaneres, que ha entrat en vigor el prop passat dia 1 de gener 2024.

Això no vol dir que hagi desaparegut la imposició tributària sobre les plusvàlues immobiliàries a Andorra, en absolut: ha quedat absorbida per les referides Lleis de l’impost sobre societats (IS, per a persones jurídiques) o, en cas de persones físiques, per les respectives Lleis sobre la renda de persones físiques (IRPF) i de no-residents (IRNR), segons l’obligat tributari persona física tingui la consideració o no de resident fiscal.

Així, les plusvàlues generades per transmissions entre vius d’immobles a Andorra (i les derivades de la realització de participacions de societats el capital de les quals sigui majoritàriament immobiliari) han de ser liquidades en seu de l’IS, l’IRPF o l’IRNR, segons correspongui.

A més, atès que les transmissions immobiliàries són, en la gran majoria dels casos, els negocis econòmicament més rellevants per a la immensa majoria dels obligats tributaris, el legislador ha considerat convenient de continuar confiant en els notaris la seva recaptació, a compte, és clar, de l’autoliquidació anyal posterior que practicarà el propi obligat tributari.

Si continuem tributant per la plusvàlua immobiliària i ho continuem fent a cal notari –a compte, però, de la liquidació definitiva–, què canvia pràcticament amb el nou règim?

Diverses coses, però em centraré en l’especial consideració que la legislació ha volgut mantenir amb els obligats tributaris persones físiques residents, a diferència dels no-residents i de les persones jurídiques, siguin aquestes residents o no.

Per començar, la nova Llei, a l’article 63, manté la retenció del 5% del valor total de la transmissió quan el transmetent sigui no resident, sempre que no hi tingui establiment permanent. Aquesta retenció, que funciona com una garantia, serà retornada al transmetent (en la part d’escreix de la quota efectivament liquidada) en el mateix termini màxim de 6 mesos des de la seva reclamació.

A més, la Llei de Plusvàlues tenia un clar objectiu antiespeculatiu, que es manifestava en uns alts tipus de gravamen al principi (fins al 15% del benefici), que disminuïen anyalment fins a desaparèixer totalment al cap de 10 anys des de l’adquisició. Dita disminució era clarament perceptible a partir de 4 o 5 anys de titularitat.

Aquest objectiu antiespeculatiu es manté amb l’actual reforma car, ultra el 10% que hi ha establert de manera general en el nostre sistema tributari per a totes les plusvàlues –immobiliàries o no–, s’estableix un tipus addicional del 5% per a transmissions realitzades durant els 2 primers anys des de l’adquisició.

A partir dels 2 anys de l’adquisició, s’aplica el tipus general del 10% (de fet, els 2 primers anys també, però s’hi afegeix el referit 5% addicional).

Quant als 10 anys de vigència de la imposició (només tributen els primers 10 anys des de l’adquisició), desapareix amb la reforma de manera general: a comptar del proppassat dia 1 de gener 2024, el 10% es pagarà sempre, sigui quin sigui l’any d’adquisició; tanmateix, amb una importantíssima excepció: les persones sotmeses a l’IRPF, això és, parlant sempre de manera general, les persones físiques residents, a qui es manté el límit de 10 anys perquè es consideri l’existència d’una plusvàlua imposable.

Així, diu el nou art. 27 bis.4 de la Llei IRPF: “Els guanys i les pèrdues de capital derivades de les transmissions” d’aquests obligats tributaris “no son objecte d’integració en la base de tributació quan, en el moment de la transmissió, els béns immobles han estat propietat de l’obligat tributari per un període de temps superior a deu anys”.

A més per a mantenir, només per a les persones físiques residents, l’esquema de reducció progressiva dels tipus de l’antiga Llei de plusvàlues immobiliàries, aquestes gaudeixen d’una “correcció” mitjançant “l’aplicació dels coeficients multiplicadors (...), en funció dels anys en què el bé immoble hagi estat propietat de l’obligat tributari” (persona física resident).

Totes aquestes mesures atansen molt significativament la nova tributació de les plusvàlues immobiliàries a Andorra a l’anterior, però només pel que fa a les persones físiques residents.

Aquests preceptes no són extensibles a les societats ni als no-residents, car les seves respectives lleis no els contemplen.

En realitat, la limitació de 10 anys no existeix en Dret comparat en cap de les legislacions que ens envolten, que van al doble, al triple o fins i tot no tenen topall.

Això provocava que el no resident que no tributava per la plusvàlua obtinguda a Andorra havia de tributar-la al seu país de residència, a tipus força més alts que el nostre 10%.

En virtut dels Convenis de no doble imposició, aquest 10% que tributa a Andorra ja no haurà de tributar-lo a casa seva.

L’objectiu seria aconseguir més recursos sense incrementar la pressió fiscal –especialment a les persones físiques residents–, mitjançant la nova obligació per als no residents de tributar aquí almenys una part del benefici de desinversions realitzades al nostre país, que de tota manera acabaven tributant fora.

*Joan-Carles Rodríguez Miñana, Notari i Vicepresident de l’Acadèmia Notarial Europea