La tribuna
Turisme normal i corrent
Les campanyes noves serveixen per deixar enrere campanyes anteriors
S’ha presentat aquesta setmana una nova iniciativa d’Andorra Turisme, anomenada “Andorra al natural. L’entorn on germinen les idees”. Hi participa National Geographic i girarà –en un futur, perquè per a aquest 2024 no hi ha pressupost– cap al turisme d’esport, de salut i benestar i cap al turisme prèmium, i aquest darrer es dirigirà cap a experiències de luxe en indrets on no hi hagi gaire soroll ni allò que se’n diu “massificació”. I, és clar, on queden llocs encara salvats del rum-rum de motors i cotxes? Doncs a les bordes, i cap allà que s’hi encaminarà el turisme prèmium, que té diners però que no necessàriament equival a tenir la qualitat humana que s’espera en un comportament normal. Però bé, les campanyes noves serveixen per deixar enrere campanyes anteriors, i aquestes deixaran pas a unes altres que, ves a saber, potser tornaran a promocionar un turisme normal i corrent, el de tota la vida, el que permet guanyar-se les garrofes tant al bar de la cantonada com al restaurant més refinat; el turisme diversificat que cerca esbarjo, atractius comercials, esport a l’aire lliure i oferta cultural. Justament el turisme que ara té Andorra i al qual se li ha de donar el tracte adequat, sense mirar-lo com si fos un turisme de tercera. Perquè amb tantes ganes de tenir turisme prèmium podria passar com aquell que té el cirerer ple de cireres al punt de madures però vol abastar les del capdamunt, que les veu més verolades encara, i agafa un bastó llarg i mira de fer-les baixar sacsejant la capçada. I sí que tindrà les cireres més madures de seguit al cistell, però amb l’acció les altres també hauran caigut totes alhora i les veurà escampades i esclafades al terra. Potser no és el símil més ben trobat, però la cosa va per aquí.
Igual passa amb el turisme que arriba en avió a l’aeroport de Montferrer. Sembla la gran cosa, quan en realitat cada vol (un parell o tres a la setmana) no porta més gent que els que porta un sol autocar. Li ho feia veure un alcalde de l’Alt Urgell al seu homòleg de Viella, quan fa uns quants dies aquest darrer remugava de l’aeroport de Montferrer, perquè el veu com una competència a les pistes d’esquí de la resta de Pirineu. Si l’alcalde de Viella fa números, veurà com els turistes que arriben en avió a Andorra són insignificants davant els que reben per carretera Andorra, la Vall d’Aran, la Vall de Boí, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell o a la Cerdanya per anar a esquiar. L’aeroport de Montferrer és una eina més de transport, i millor que estigui operatiu, cap a Madrid i ara també cap a Mallorca, però per ell sol no sustenta cap pota del turisme que va a Andorra. És un complement, un sol confit dels 50 confits que guarneixen el pastís del sector turístic andorrà.
Cal treballar el turisme sobre la realitat i no fer volar tants coloms. És millor endreçar que no pas obrir noves vies i provatures, sempre magnificades quan es presenten però tan complicades de fer casar amb el dia a dia dels indrets on es volen implantar. Perquè un país turístic com és Andorra té unes inèrcies i unes maneres de fer intrínseques, que impliquen la resta de societat. És a dir, que la vida quotidiana dels que hi viuen es veu condicionada per l’afluència turística, com passa en totes les grans destinacions. I això afecta vulguis o no la manera de viure: horaris de treball de caps de setmana, on la conciliació familiar costa de tenir; preus dels habitatges humanament immorals i injustos; atapeïments de trànsit, etc. Passa aquí i passa, repetim-ho, arreu on hi va molt turisme. Però Andorra té un condicionant d’espai físic molt determinant a l’hora de moure’s, i tot i la bona organització hotelera i de serveis turístics, hi comença a haver senyals de fatiga de destí, perquè la densitat urbanística i l’atapeïment no agraden a ningú i podria passar, com passa en destinacions costaneres de mar, que la reculada de visitants faci trontollar les economies del sector turístic. En el cas d’Andorra, les dimensions més petites ho compliquen encara més tot, de tal manera que només cuidant, en primer lloc, la gent que hi treballa es podrà assolir el clímax turístic, en la justa mesura de visitants, si es vol una societat cohesionada. Altrament, hi ha el perill de muntar ofertes turístiques com si es tractés d’un parc temàtic, prèmium o prèmium al quadrat, però que en realitat desvirtuen l’autenticitat, la naturalitat i la vida normal i corrent, la que passa i rutlla bé sense sofisticacions sobreres.