Ràdio

La ràdio és el mitjà de comunicació més directe i més “càlid”, segons afegeixen alguns experts. Directe, perquè no hi ha més intermediari entre qui emet, persona o giny, i qui escolta. Càlid, perquè amb els sons es trameten també sensacions i sentiments.

És, també, un d’aquells mitjans que segons algunes previsions, que s’han demostrat errades, hauria desaparegut, superada per la televisió. I no, com les edicions electròniques no han acabat amb el paper de llibres, diaris o revistes.

El temps ha demostrat la compatibilitat entre els suports més antics, els clàssics, i els d’aparició més recent. Ara, amb freqüència, duplicats i triplicats, com passa amb aquest mateix Diari, que ofereix versions, com a mínim parcials, en paper, en xarxa i audiovisuals.

La diversitat de conductes permet, també, una recepció gairebé mundial de tots els senyals, diversos des de qualsevol racó del planeta. Però al centre de tot plegat hi ha, insuperable, la comunicació sonora. Amb l’avantatge afegit que la inversió econòmica necessària és la més petita.

Molts recorden –recordem– la transcendència d’algunes emissions, en casos de catàstrofes, de col·lectes solidàries per pal·liar desgràcies, o fins i tot de ficcions, com aquella Guerra dels mons recreada per Orson Welles i rebuda com a real per gran part de l’audiència nord-americana.

També l’excel·lència de les obres dels grans professionals, encara en actiu o malaguanyats prematurament, com ara l’Àlex Lliteras, objecte d’homenatge –pòstum, dissortadament– i titular ben triat d’un premi internacional de periodisme.

Aquest petit Principat ha estat i és exemple de desproporció entre el nombre reduït d’habitants i l’abundància de creadors d’elit, sigui en música, arts plàstiques, literatura o comunicació. També com a territori de formació: periodistes novells han fet aquí el que podríem definir com a meritoratge, en termes teatrals, per retornar cap al sud, cridats a llocs destacats en les plantilles de diversos mitjans.

Així, a TV3 veien cares ben conegudes que van passar per aquest Diari, o algun altre mitjà de Premsa Andorrana. Per esmentar-ne un, Xavi Mújal, que va evolucionar fins a director general de l’RTVA, posteriorment fitxat per a un alt càrrec de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació.

Cal confiar que la resta, ells i elles, no es considerin menystinguts si destaquem, entre els actuals, Gabriel Fernàndez, especialment com a entrevistador multivalent, de perfil radiofònic, per molt que els seus treballs siguin, també, filmats.

Temps era temps, quan un altre home de ràdio, dels que s’han definit com a radioficionats, deien que va mantenir l’únic contacte amb l’exterior fins a la recuperació de la normalitat arran dels aiguats del 1982. Però el malaguanyat Ramon Vidal potser els relativament joves el recordaran amb més facilitat pels seus reportatges a la televisió nacional sobre les més diverses modalitats de pesca, la seva gran afició.

De ben segur hem tingut molts i moltes més grans personalitats, excel·lents professionals de les ones hertzianes; elles i ells, obligats sovint a expressar-se ràpidament, sovint a improvisar, entendran i disculparan els inevitables oblits.