Això farà un pet

Tenim poca memòria. Ens hem acostumat a col·locar la situació econòmica en què vivim en cada moment en el centre de les nostres actuacions i oblidem sistemàticament els problemes que, amb més o menys virulència, hem patit en el passat. Avui l’eufòria domina altra vegada el panorama econòmic i, com gairebé sempre, el dinamitzador de les etapes expansives és el sector de la construcció. Però si fem abstracció de l’activitat actual i fem l’esforç de mirar enrere, veurem que l’evolució del sistema polític i econòmic en què ens movem –el sistema capitalista en totes les seves variants– està farcit de crisis que han reduït molt i a vegades de forma sobtada l’activitat econòmica imperant, que han afectat la solidesa del sistema financer i que, en definitiva, han rebaixat considerablement el nivell de vida que manteníem abans de la seva aparició.

Ja a mitjans del segle XIX un escriptor català, Narcís Oller, va publicar un llibre sobre els alts i baixos que havia experimentat l’economia catalana d’aquells anys. El llibre es titula La febre d’or i consta de dos volums. El primer el va anomenar “La pujada”, i el segon, “L’estimbada”. Més clar, l’aigua. Més tard, en el primer terç del segle XX, els Estats Units, després d’una dècada d’eufòria desbordada, van patir l’anomenada Gran Depressió del 1929, que va estendre els seus efectes negatius per tot el món, convertint els anys 30 en un període d’estancament i de misèria.

Durant les dècades dels anys 50 i 60 les economies occidentals van viure una llarga etapa d’expansió, derivada de la recuperació econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial. Però progressivament aquesta expansió va portar implícit un procés inflacionista cada vegada més accentuat que va propiciar que l’activitat econòmica fos altament vulnerable a qualsevol efecte negatiu exterior. I aquest efecte va aparèixer el 1973 amb un fort i sobtat increment del preu del petroli, que va posar fi a tota aquella eufòria i va ser l’inici d’una crisi generalitzada, tant per la seva extensió com per la seva profunditat.

Els intents de sortida de la crisi van portar a unes polítiques de baixada dels tipus d’interès que van propiciar a la llarga un procés d’endeutament generalitzat que va donar peu a un important boom immobiliari cap a finals dels anys 70. No podem oblidar que quan un producte és barat se’n fa mal ús. Això passa amb l’aigua, per exemple, i també amb el diner. Es va generar una oferta molt superior a la demanda i de cop la roda es va parar.

Entre les nombroses empreses afectades per la crisi originada hi havia també les empreses financeres, i les fallides bancàries van ser importants. El Banc d’Espanya, en el període que va entre el 1978 i el 1994, va haver d’intervenir uns 60 bancs i caixes, gairebé la meitat del sistema financer espanyol d’aquells anys. La pràctica totalitat dels països de l’Amèrica Central i del Sud van suspendre pagaments, igual que els països de l’est d’Europa. Els seus títols, amb l’aval de l’Estat, no valien res en els mercats internacionals. Als Estats Units les intervencions de les autoritats financeres van ser generalitzades i en alguns casos van afectar bancs molt importants: el Continental Illinois va caure el 1984, i el Bank of New England, el 1991. El Citibank no va poder repartir dividend el 1990, per primera vegada en els seus 180 anys d’història.

I per acabar, almenys de moment, la crisi dels anys 2008-2011, que va explotar després d’un període d’incubació inicial a començament dels anys 2000, molt semblant als preàmbuls de les crisis anteriors. Aquesta crisi la recordem bé perquè és recent i tenim vius els seus efectes més directes. Encara recordo tots els comuns d’Andorra plorant perquè la pràctica desaparició de l’activitat constructora d’aquells anys reduïa notablement la seva capacitat recaptatòria.

Diferents crisis, diferents èpoques, diferents característiques, però sempre amb uns denominadors comuns. Hem d’acceptar, per tant, que els cicles econòmics encara existeixen i que segurament sempre els tindrem presents. I que les crisis que es produeixen dins d’aquests cicles no són negatives observades en perspectiva, perquè sempre s’originen com a reacció a una etapa de disbauxa anterior. Són com una mena de medecina que serveix per netejar les impureses del sistema, una garantia per corregir periòdicament els seus errors.

El problema és que en les èpoques d’eufòria no mirem enrere. El conegut economista John Kenneth Galbraith explicava que en el sistema capitalista cada 40 anys apareix una gran crisi, perquè 40 anys és el temps que es tarda a oblidar completament el desastre anterior. Però Galbraith feia aquest comentari a mitjans del segle XX, mentre que ara les coses funcionen amb molta més rapidesa. Segur que amb el dinamisme actual, aquests 40 anys de temps entre cada crisi es poden reduir perfectament a menys de la meitat. I ja portem 16 anys des de la darrera.