El París de les llibreries

La llibreria La Maison des Amis des Livres va ser un dels grans referents literaris de París; un espai fundat per Adrienne Monnier un dilluns 15 de novembre del 1915 en plena Primera Guerra Mundial, situat al número 7 de la Rue de l’Odéon, que es convertiria en un punt de trobada dels artistes i intel·lectuals més destacats que residien o recalaven a la Ciutat de la Llum. Romandria oberta fins al 1951, quan Monnier es va jubilar per raons de salut. I un dimecres 19 de novembre del 1919, seguint el model de l’Adrienne Monnier, la seva amiga nord-americana Sylvia Beach aixecaria la persiana de la Shakespeare and Company, que romandria oberta fins a l’any 1941 en un París ja en plena ocupació alemanya. La història del seu tancament va ser francament salvatge: un desaprensiu –per no dir bestiota– oficial nazi va ordenar la clausura del local en sentir-se desatès per la seva propietària. Fins i tot, arran d’aquest fet, Beach seria arrestada i empresonada durant mesos en un camp de concentració.

Per sort, el 1964, i de la mà del també nord-americà, nascut a New Jersey, George Whitman, la Shakespeare and Company prosseguiria el seu camí. Avui és un lloc de culte si es passa per la capital de França; la trobareu al número 37 de la Rue Bûcherie amb vistes a Notre-Dame i el Sena. Whitman era aquell llibreter conegut com El Quixot del Barri Llatí que deia: “Dona el que puguis, pren només el que necessitis”. Actualment la botiga és regentada per la seva filla, nascuda el 1981 al mateix París i batejada amb el nom de Sylvia en clar homenatge a la seva fundadora. El passat octubre va fer 61 anys que Beach va morir a la ciutat que per a molts és el rovell de l’ou de les grans llibreries.

Però entre 1919 i 1941, la Shakespeare and Co. va estar al 12 de la Rue de l’Odéon, just davant de La Maison des Amis des Livres, al bell mig del Barri Llatí, l’epicentre universal de la literatura i un indret de reverència per a la gent inquieta i cultivada de la ciutat. Quatre anys després de tancar l’establiment, Monnier, tristament, posaria fi a la seva vida prenent una sobredosi de somnífers, ja que patia la malaltia de Ménière, un trastorn auditiu greu que li trepanava el cap.

El més fascinant de La Maison des Amis des Livres és que va ser un singular cau d’art obert a la creació artística en general. A partir del 1917 podies gaudir-hi de lectures poètiques, tertúlies i concerts a càrrec dels músics més destacats del moment: Satie, Debussy, Ravel, Poulenc o Falla desfilarien assíduament pel local. Jean Cocteau també seria un habitual de la casa, on es prestaven llibres amb dret a compra si t’agradaven o senzillament t’atreia algun tema, alguna curiositat editorial o alguna raresa de bibliòfil.

I entre 1925 i 1975, la periodista d’Indianapolis Janet Flanner, més coneguda per Genet, seria corresponsal a París del New Yorker, la revista fundada per Harold Ross i la seva dona Jane Grant, gran amiga de Genet. Flanner, que ja havia treballat per al National Geographic, cobriria periodísticament els esdeveniments històrics més rellevants que tindrien lloc a la capital gal·la i altres punts d’Europa a través de la seva columna “Letters from París”, entre els quals el Judici de Nuremberg l’any 1945. Com és natural, a París es relacionaria amb la flor i la nata de l’avantguarda artística i cultural del moment: Picasso, Matisse, Cocteau, els Ballets Russos de Diaghilev, Gertrude Stein, Ernest Hemingway i un llarg etcètera de celebritats.

El periodista i editor Harold Ross, nascut a Colorado, era un dels membres fundadors de la famosa taula de l’Algonquin, on se celebraven aquells particulars dinars al menjador de l’emblemàtic Hotel de Manhattan i on es criticava a tort i a dret la vida de la faràndula novaiorquesa. La idea de fer aquests àpats va sortir de l’enginyosa Dorothy Parker l’any 1919 tot aplegant un grup d’amics artistes, escriptors i intel·lectuals amb la finalitat de passar-s’ho bé i xerrar distesament de política, de societat i de tot allò que podia passar per la ciutat que mai no dorm, tal com cantaven Liza Minnelli i Frank Sinatra. Aquells tiberis de l’Algonquin, que semblava que només serien cosa de quatre dies, durarien deu anys i sempre al mateix establiment, inaugurat el 1902 i situat al 59 West 44th Street, al Midtown, un lloc d’obligada visita si es trepitja la Gran Poma.

Aquestes “Letters from París” encarregades per Harold Ross a Genet em recorden els articles que fa anys escrivia setmanalment José Luis de Vilallonga cada dilluns des de París, o allà on es trobés, per a La Vanguardia de Barcelona i que jo llegia embadalit. I és que l’aristòcrata, escriptor i actor nascut a Madrid havia residit a la capital del Sena treballant per a diverses revistes, entre les quals Paris Match, Marie Claire i Vogue. A part de redactar de manera envejable, Vilallonga narrava anècdotes i xafarderies que havia viscut en primera persona a través d’un tipus d’article que a mi m’ha inspirat per escriure els meus. Vilallonga deixaria aquest món a Andratx un 30 d’agost del 2007, ara ha fet 16 anys.