La perdiu del Museu Nacional

La perdiu, la pobra perdiu, la perdiu marejada del Museu Nacional va i ve trastocada per no saber on gitar-se. La van fer dirigir ja fa anys, més de quinze, cap a un terreny ombriu i desavinent, on fer el jaç li hauria fet agafar mal d’ossos. El mateix nom de l’indret ho diu clar: les Molleres, a la Massana, a l’obagós peu de les Costes de Giberga. Ja estava neguitosa la perdiu per trobar un pegat sense mullena quan li van dir: “Tranquil·la, el museu també serà arxiu i tindràs papers i paperassa per fer-te un cove i estar ben a gust.” Però allò no va poder ser. Aquella mena d’edifici que s’assemblava a un pastís, d’un color de rovell d’ou ensucrat, com una gran yema de Santa Teresa, projectat per l’arquitecte famós Frank Gehry, va ser un projecte frustrat. I això que la fama internacional de Frank Gehry era cantada i lloada amb repic de festa major, tant que se li va concedir la Gran Creu de Carlemany, per engormandir-lo una mica més i fer-lo arrelar al país. Això passava el 2008, a les darreries del Govern d’Albert Pintat i amb el ministre Juli Minoves portant la cartera de Cultura. La Gran Creu de Carlemany (gran cuidado!, diria ara Josep Pla) que el mateix Gehry va retornar en arribar al Govern Jaume Bartumeu i descartar la construcció del museu arxiu a la Massana. Així que la perdiu va emprendre de nou camí de baixada cap al Prat de la Creu, a fer bondat i a esperar un altre destí cap on l’encaminessin. I ja que hem parlat de yemas de Santa Teresa, ens ve a tomb parlar de la definició, tan exacta, tan clavada, llegida en un comentari a la notícia de les noves dues altes torres a obrar a les Escaldes i que ahir vèiem dibuixades per primer cop: torrons d’Agramunt, una pila de torrons d’Agramunt enfilant-se cal al cel. Posats a fer, al capdamunt, hi podrien deixar un bon tou de pa d’àngel perquè algun astoret o fins i tot, amb la galopant bonança climàtica, alguna cigonya hi fes niu. Perquè si badem gaire, a aquest pas, cigonyes i sisons en lloc de galls fers i perdius blanques veurem al Pirineu. I la perdiu del Museu Nacional hi faria el niu al capdamunt de la torronada d’Agramunt? No, la perdiu no s’hi enfilarà tan amunt, ella és més de terrer a peu pla.

Doncs a veure on pellucarà grana la perdiu si fa tants anys que ronda i encara no sap on anirà a raure. I mira que cada campanya electoral de les darreres celebrades s’ha dit i promès, ara sí, el Museu Nacional. En la darrera legislatura mateix, es va fer visible la feina de pensar i idear com hauria de ser, allò del relat com es veu que s’ha de dir ara, no fos cas que ens titllessin d’antics. En va resultar una provatura virtual la qual ens permet fer un tomb per la història andorrana. Però aquest succedani accessible via internet no supleix ni encara menys iguala el que seria el Museu Nacional, fet d’obra. Un edifici funcional, de línies racionals, lluny de floritures i formes complicades. I a omplir-lo de peces, de moltes peces, com més millor; ben atapeït. Ho dic perquè de la mateixa manera que està de moda escriure poc i sense esma, tant quan es fa via xarxes socials com a la premsa, ronda la moda de dir que els museus d’ara no han de tenir gaires coses a dins, per evitar “connotacions antigues i obsoletes”, com ahir escrivia l’amic Albert Roig en la seva columna del Diari d’Andorra. Doncs a mi em sembla tot el contrari: un museu ha de ser i semblar un museu, a l’estil del Museu Marès de Barcelona, a l’estil de les grans pinacoteques. Perquè, quin sentit tindria fer un museu sense poder admirar les obres d’art, les obres d’artesania, les eines antigues, la manera de fer d’un temps passat? Si s’ha de fer un museu amb quatre peces i la resta muntatges al·legòrics de llum i efectes especials, no cal perdre-hi el temps. Seria malbaratar la memòria dels avantpassats, seria un evident menyspreu cap al passat i seria una malifeta per a les generacions futures, privades de veure allò que un dia va ser manera de fer, expressió de vida. Seria com privar-nos d’una bona escudella en optar per un got de sopicaldo. Seria desvirtuar-ho tot.

La perdiu del Museu Nacional encarava aquesta legislatura tota contenta i estarrufada. Després d’anys de fer-la anar a correcuita, li anunciaven que tindria finca definitiva. I seria allà davant mateix de l’edifici de Govern, un lloc cèntric i digne per al Museu Nacional. Des del ministeri de Cultura li donaven agalius i tot semblava anar ben encarrilat. A poc a poc però ben encarrilat. La perdiu es deia a ella mateixa quina sort que em deixaran de marejar. Però, ai las!, arriba un nou equip comunal a Andorra la Vella i se’ls enveta per arrufar el nas i dir que abans de construir el Museu Nacional al terreny d’aparcament i on hi havia estat la plaça de toros, propietat del comú d’Andorra la Vella i que l’anterior equip cedia per a la construcció del Museu Nacional, la biblioteca comunal i l’Institut de la música, s’ha de fer pausa i consultar la gent d’Andorra la Vella si li sembla bé que vagi allà. Ai senyor!, com si el Museu Nacional es tractés d’un quiosc o una xurreria ambulant. Aquesta postura del nou equip comunal, inesperada i tossuda, com parada de ruc, no trobo cap altra definició, l’entomen des del ministeri de Cultura amb resignació i aprofiten per deixar passar una anyada per tornar-ne a parlar. A veure com anirà. De moment, la perdiu, per no parar boja, se’n va a passar una temporada a Vilanova de Meià.