La paradoxa migratòria

El reagrupament familiar és aquell tràmit que permet residir al país la persona reagrupada amb una altra de nacionalitat andorrana o amb una titular d’una autorització de residència i treball.

Dit així sembla purament una gestió administrativa, però no és merament un tràmit, sinó que és un mitjà que permet unir famílies i construir projectes vitals i professionals, i és un instrument integrador.

No obstant això, en els últims mesos és un pas que ha esdevingut una odissea fruit de l’enduriment dels requisits econòmics que el ministeri de Justícia i Interior va aprovar via el reglament d’immigració el juny del 2023.

El Govern d’Andorra ha portat a terme aquesta modificació amb la intenció de regular d’una forma més exhaustiva l’entrada de nous immigrants. Tot i que inicialment es va informar de l’arribada de 4.270 immigrants el 2023, aquesta xifra no s’ajusta a la realitat, ja que no té en compte l’emigració. Considerant el saldo migratori real, l’increment net de la població va ser de 1.880 persones. Aquest escenari posa de nou al centre del debat el creixement demogràfic i la urgència de limitar-lo revisant-ne la política migratòria. Però veurem que s’estableixen mesures contraposades.

Una d’aquestes s’ha produït recentment: la reobertura de la quota d’immigració per residència i treball per compte propi, que ha autoritzat 125 places més, sumant un total de 375 autoritzacions. L’altra, que data de fa mig any: limitar els reagrupaments perquè han anat a l’alça; el Govern al·lega que cal limitar-los donat que Andorra té un límit pel que fa al creixement poblacional. En mirar les dades del departament d’Estadística o inclús les dades proporcionades pel Govern, es corrobora un increment dels reagrupaments, passant d’un total de 1.040 el 2022 a 1.189 l’any 2023. Però si anem més al detall, s’observa que els reagrupaments que més han augmentat en xifres absolutes són els sol·licitats pels residents passius. I volem recordar en aquesta ocasió que el juny del 2023 es va procedir a l’enduriment dels criteris per frenar el fenomen, però a efectes pràctics no s’han aturat, sinó que s’ha gairebé multiplicat per tres la xifra en tan sols un semestre: de 489 fins al juny del 2023 a 1.189 el desembre del 2023.

No suscita una contradicció aquest escenari exposat? Recordem, doncs, una vegada més, el contrasentit del Govern a l’hora de justificar la mesura: la preocupació per la capacitat d’absorció limitada del país versus el cost de la vida. Això va provocar una reacció per part de Concòrdia, atès que era per a nosaltres una paradoxa. Un fet incomprensible és l’obertura de quotes per aquelles autoritzacions d’immigració per residència passiva o sense activitat lucrativa i, per contra, restringir les autoritzacions per reagrupament. La primera, igual que la segona, també produeix un increment poblacional, però aparentment al Govern aquesta tipologia de permís no li causa tanta molèstia. Podria ser per l’alt poder adquisitiu d’aquest perfil?

Aquest canvi de paradigma i de filosofia en la política migratòria, i concretament en el reagrupament, ens obliga a posar de manifest una sèrie de conseqüències força negatives per a la cohesió social.

En primer lloc, la impossibilitat de reunir familiars genera unes dificultats d’integració i d’arrelament i intensifica la mobilitat de la població (amb les conseqüències que comporta per la demanda de mà d’obra). El fet que les persones vegin limitat el seu projecte vital al país reforça la divisió i va en contra de la cohesió social. De fet, és una mesura que va totalment en la línia oposada que ha seguit el país fins ara. Evidentment, això també té una afectació en el desenvolupament cognitiu de les criatures que estan separades d’un dels progenitors, tal com apunta la Convenció dels Drets de la Infància. Penso que és important posar de manifest la transformació de les relacions familiars a causa d’aquestes normatives, que condicionen significativament les oportunitats de les persones immigrades.

En segon lloc, es dibuixa un risc pel que fa a les situacions d’irregularitat, donat l’enduriment i l’obstaculització del sistema. Algunes famílies que no poden accedir al país via una autorització per reagrupament arriben al país com a turistes, sobrepassant el temps d’estada permès i romanen en situació d’irregularitat, amb tots els riscos que això comporta en la manca de recursos financers, accés a una bona alimentació, accés a recursos sanitaris, entre altres.

En tercer lloc, també es posa en qüestió el model social actual i ens veiem forçats a adoptar un canvi en la composició social d’Andorra sense un debat previ.

I per tot el que hem exposat, per què no parlem i dialoguem del que volem com a país?

Estem tots d’acord que cal establir un topall al creixement poblacional, per una qüestió de sostenibilitat social i mediambiental. Uns límits que ens vindran recomanats pels estudis de càrrega, i a partir d’aquí haurem de prendre decisions al respecte, i això exigeix tenir un debat serè sobre la política migratòria, la política turística i, en definitiva, sobre el model de país que volem per a la nostra Andorra.

* Núria Segués, Consellera general de Concòrdia