Aprèn i encisa't amb la climatologia històrica (I)

Hem de felicitar el comú d’Encamp per la seva iniciativa tan extraordinària de convidar el Dr. Mariano Barriendos, especialista en paleoclimatologia i climatologia històrica, a impartir una conferència a Andorra sobre un tema en el qual ell treballa i que coneix especialment. Sota el títol Biblioteques i arxius: fonts d’informació climàtica. L’anomalia actual amb perspectiva històrica, la conferència tingué lloc el proppassat 20 de gener i anà precedida d’una breu presentació de l’historiador i arxiver andorrà Joan Lluís Ayala que, a més, feu una referència al seu interessantíssim llibre Catàstrofes i riscos naturals al Principat d’Andorra, del qual el mateix Barriendos n’ha estat el mentor. I tant de bo que unes sessions com aquestes, pensades bàsicament amb una filosofia d’arribar a l’ampli públic, tinguessin més ressò a casa nostra, perquè les temàtiques s’ho valen.

Val a dir que l’estona passada amb el Mariano a la biblioteca comunal d’Encamp per escoltar-lo resultà molt amena, interactiva i participativa. Hom hi pogué comentar moltes coses, i d’una manera molt aprofundida, sobre la temàtica de què tractava el Mariano i ell en va fer una síntesi molt completa i alhora entenedora per a tothom.

Fins fa relativament poc, la climatologia històrica era a Espanya una disciplina científica rara avis. El Mariano i el seu col·lega i climatòleg Dr. Martín-Vide han estat els primers investigadors que han donat un impuls important en aquesta matèria al país veí. La climatologia històrica, a cavall entre la història i la climatologia, constitueix un camp de la recerca especialment atractiu i productiu, ja que genera una retroalimentació molt interessant i profitosa entre les informacions històriques, els fenòmens meteorològics i les condicions climàtiques (Martín-Vide, 2002).

La paleoclimatologia, la climatologia històrica, són recursos que han de fer possible d’entendre més bé l’anomalia climàtica actual? El canvi climàtic i l’escalfament global de què es parla avui dia són un fenomen excepcional? Les informacions sobre les condicions del temps atmosfèric i del clima d’èpoques històriques o pretèrites ens poden ajudar a entendre què fa realment singular l’alteració que pateix el clima als nostres dies? Fins a quin punt és més forta o no la sequera que experimenten moltes àrees del món subtropical mediterrani avui dia respecte d’altres episodis d’indigència pluviomètrica que s’han produït a la regió mediterrània en èpoques històriques?

Barriendos vol donar una resposta a totes aquestes qüestions i assenyala, d’entrada, que si bé en l’anomalia climàtica actual poden concórrer factors naturals, sembla també, per les nombroses dades de què es disposa ja a escala planetària, que el component humà hi té d’una manera molt probable un paper rellevant. El que més sorprèn, el que resulta simptomàtic, primer de tot, és la velocitat amb què s’estan produint els canvis en el clima, cosa que fa sospitar que alguna cosa hi ha d’excepcional en aquest procés que, tal vegada, l’ésser humà ha promogut. De fet, no s’ha experimentat una taxa o patró semblant en 800.000 anys, pràcticament en tot el quaternari.

El sistema climàtic terrestre, que durant milions d’anys havia experimentat tan sols canvis naturals o cíclics vinculats principalment a les diferents fases de l’activitat solar, amb la típica pulsació dual glaciació-desglaciació, ha vist com incorporava dins seu, a partir de la Revolució Industrial, l’anomenat component socioeconòmic o antròpic contemporani, que opera fortes alteracions en el medi (activitats contaminants, degradants, modificadores dels usos del sòl). D’aquesta manera, molts autors afirmen, ja des de fa unes dècades, que s’està produint, per causa antropogènica, un canvi global, i dins del canvi global, un canvi climàtic. Això està en consonància amb la consideració que entrem en una nova era geològica: l’antropocè.

La manifestació més patent del canvi climàtic és l’escalfament global, en el qual podria tenir un paper decisiu l’augment dels gasos amb efecte d’hivernacle producte de la crema de combustibles fòssils. Barriendos indica que, presumiblement a causa de l’acció de l’ésser humà, s’estan produint modificacions en els patrons de la circulació general atmosfèrica i que, probablement, també acabarà havent-hi anomalies en el comportament dels corrents oceànics. Tot plegat, ha de comportar alteracions en el cicle de l’aigua.

Segons dades oficials emeses per les institucions internacionals, des que hi ha una activitat industrial significativa, entre 1850 i 1880, fins als nostres dies o, si es vol, des dels primers registres meteorològics de tipus instrumental d’una àmplia cobertura geogràfica, també a la segona meitat del segle XIX, la temperatura mitjana planetària ha augmentat 1,1 °C. Pel que fa al paràmetre de la precipitació, i amb referència a la península Ibèrica, sembla constatar-se certa reducció dels totals pluviomètrics, que va acompanyada, i això és més preocupant, d’un increment de la variabilitat interanual. Això, a l’àrea mediterrània espanyola, on la pluviositat mitjana anual resulta en general modesta, i fins i tot escassa o molt escassa en alguns dels seus espais, agreujarà la inseguretat de les aportacions d’aigua del cel, la manca de garantia que les mitjanes pluviomètriques puguin assolir-se, amb el risc consegüent afegit per als conreus de secà i per a la reposició dels aqüífers.

A més, s’observa a la península Ibèrica un increment de la torrencialitat de la precipitació, que cau més concentrada en el temps, en gran manera a causa de les temperatures més altes, que fan que les tempestes de calor, amb el seu comportament sovint violent i sobtat, hi siguin més presents. Una precipitació en conjunt modesta i la irregularitat i torrencialitat més grans han de traduir-se forçosament en l’esdeveniment d’uns episodis de manca de pluja més llargs i més accentuats. Per tant, les sequeres o períodes amb un dèficit pluviomètric marcat s’accentuaran presumiblement a l’espai peninsular ibèric els pròxims decennis.