L'actor acordionista

Veure una estrella del cinema amb un acordió entre els braços és força exòtic, però és que James Stewart la feia sonar molt bé, a banda dedominar el piano, amb el qual havia tocat amb Duke Ellington a quatre mans.

Tot té una explicació; la mare de James era molt bona pianista i si no hagués estat pel pare, que era molt sever i s’hi oposava radicalment, tot apuntava que el nen tiraria cap a la música. Finalment, Jimmy cursaria arquitectura a Princenton i gràcies a Henry Fonda es convertiria en actor. A la universitat aprofitaria les estones de lleure, però, per tocar l’acordió en un club de la ciutat i així, de passada, guanyar-se uns calerons, que sempre van bé.

L’any 1959, Stewart treballaria a les ordres d’Otto Preminger a Anatomia d’un assassinat, en què un dels companys de repartiment era Duke Ellington, amb qui tindria l’oportunitat de tocar el piano a quatre mans. No cal que em jurin que tots dos s’ho devien passar pipa. Duke Ellington era, a més a més, el compositor de la banda sonora de la cinta per la qual seria nominat a l’Oscar de l’Acadèmia de Hollywood l’any 1961. I asobre, Duketambéescriuria la música per al film Paris Blues, traduïda aquí com Un día volveré, de Martin Ritt, del mateix 1961, i per la qual el Duc seria nominat de nou a l’Oscar, una pel·lícula amb Paul Newman fent de jazzman que toca el trombó, amb la seva dona, Joanne Woodward, Sidney Poitier i on també apareix Louis Armstrong.

El juliol vinent farà 27 anys de la mort de James Stewart, aquellactoràs nascut a Indiana que sempre feia depersona humil i de representant idealde la classe mitjana nord-americana. Rodaria vuit pel·lícules amb Anthony Mann, quatre amb John Ford, quatre més amb Alfred Hitchcock, tres amb Frank Capra, un western curiós en companyia del seu íntim amic Henry Fonda que dirigiria Gene Kelly, i així fins a un total de 92 cintes. Seria a Històries de Filadèlfia, de George Cukor, on aconseguiria un Oscar fent el paper del periodista Macaulay Connor al costat deKatherine Hepburn i Cary Grant. Aquesta extraordinària comèdia de la Metro-Goldwyn-Mayer seria candidata a sis premis Oscar, obtenint-ne dos: el de James Stewart com amillor actor i el de millor guió, que aniria a parar a un altre Stewart, de nom Donald Odgen. Dissortadament, no hi hauria una cinquena ocasió de treballar amb Hitchcock perquè, segons diuen, el mag del suspensatribuiria el fracàsde Vertigoa l’actor, un fet força sorprenent si considerem quees tracta d’una de les peces més encertades del cineasta britànic instal·lat als Estats Units des del 1939,reclutat pel totpoderós productor David O. Selznick.

Crec que la primera pel·lícula en què vaig veureJames Stewart a la pantalla era The Glenn Miller Story, traduïda aquí com Música y Lágrimas, que dirigiria Antony Mann l’any 1954. El que recordo tot i ser jovenet és que, com que la cosa anava de música, vaig gaudir-la molt, tot i trobar la història molt trista. No oblido que em va impactar la manera com sonava l’orquestra del Glenn Miller, amb un so personal i diferent que ell havia estat perseguintamb afany. Més endavant m’adonaria queLouis Armstrong i Gene Krupa també sortien a la pel·lícula, dues celebritats del món del jazz, i que a part de la música del mateix Miller també s’hi escoltava la de Henry Mancini.

I per acabar ho farem ambuna anècdota curiosa i divertida que val la pena explicar ara i aquí, i és que quan Stewart als anys cinquanta va viatjar a Madridva voler allotjar-se al Ritz i en demanar habitació, el recepcionista, en reconèixer l’estrella del cinema, va i li engalta: “Ho sento senyor, però l’hotel no acceptaactors.”Sense atabalar-se gaire, Stewart li respon: “Cap problema jove, no demano habitació com a James Stewart actor, sinó com a James Stewart general de l’exèrcit dels Estats Units.” Va tenir la clau a l’instant. Es veu que hi ha diferents versions d’aquest episodi, però, per a mi, aquesta és la més divertida. En aquella època –recordem que estem parlant dels anys cinquanta–el luxós establiment construït a instàncies del rei Alfons XIII, situat al costat del Museu del Prado ipropietat de la família Marquet, no admetiani artistes ni toreros. Fins i tot per entrar s’exigia corbata i no estava permès que les senyores portessin pantalons ni que es fumés;era l’hotel de l’aristocràcia i això marcava estil i distinció. Ben segur que amb Ava Gardner van fer els ulls grossos, ja que ella sí que hi va pernoctar; s’entén: devien veure que, més que una actriu, es tractava d’una reina, he, he. Pel que deien, era el mateix George Marquet quidictava les estrictes mesures d’etiqueta i protocol per acceptar hostes al luxós Ritz madrileny; però els temps canvien i avui, amb una bona cartera a la butxaca, ja s’hi pot fumar, les senyores poden entrar amb pantalons i els homes poden passar sense corbata, cosa que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez,deu agrair sabent que els clients de l’elegant instal·lació contribueixen a l’estalvi energètic a causa del canvi climàtic.