Pagesos i ramaders a tenir en compte

Les corrues de tractors d’aquests dies en terra catalana, a rebuf de les manifestacions de la pagesia francesa de la setmana passada, han servit per fer evident alguns dels problemes pels quals passen els pagesos i els ramaders arreu d’on hi ha implantat el lliure mercat, és a dir, la majoria del món. Com a productors d’aliments –que és la funció principal del món pagès i no cap altra, això ho hem de tenir ben clar– es troben supeditats a la manera com es comercialitzen els seus productes, amb tota una sèrie de condicionants que impliquen uns marges de beneficis més bons o més migrats segons com vagi. Si tenen la sort de poder vendre a prop de casa, al poble, a la comarca, els costos de repartir són molt més baixos i els pot quedar més marge. Això passa, o passaria, si tinguessin la sort de poder vendre a prop o no gaire lluny. Però aquí ja ens enganyaríem si ens féssim la idea que tots els pagesos treballen de la mateixa manera, perquè la realitat no és pas aquesta. Per una banda, l’orografia condiciona la disponibilitat de terres, i no tenen res a veure les feixes ni les costes pendents de muntanya amb les terres de la plana. Res a veure els prats de dall amb les planes cerealistes, res a veure els fruiters de l’horta ilerdenca amb els arrossars dels al·luvions ebrencs. I això passa aquí a Andorra a petita escala i passa arreu de la geografia pirinenca: a muntanya es treballa diferent del fons de la vall. Això ho saben i ho sabien els pagesos i ramaders andorrans de totes les èpoques i avui en dia, amb tanta minva de prades, ara ocupades per edificis, carrers i aparcaments, els que s’hi dediquen troben a faltar de poder treballar en pla o sense haver-ho de fer enfilats a les costes.

La diversitat de país, la diversitat d’encontrades, determina quina pagesia hi ha o no hi ha, vull dir quin tipus de pagesia és. Si us vau fixar en la mena de tractors que sortiren a manifestar-se, no eren els mateixos els uns amb els altres. Els més grossos, grans en mides i en potència, són per poder portar les cada vegada més grans i sofisticades maquinàries per treballar la terra, des d’arreus, subsoladors, curros, sembradores i segadores, i a la vegada arrossegar aquells remolcs que carreguen en un sol viatge allò que amb sis remolcs dels d’abans es carregava. I quan diem abans no parlem de 50 anys enrere, parlem de 20 o 25 anys. Aquests grans tractors, que surten de sèrie amb unes cabines que els pares o padrins dels qui els menen mai haurien imaginat, de com són de còmodes i confortables, els trobareu allà on el país és practicable, on hi ha força hectàrees de conreu i on les finques s’han reparcel·lat. D’aquests gegants, en vau veure uns quants a les tractorades fetes a les Terres de Ponent i ribera del Segre amunt i en terres selvatanes i gironines i, encara que en major nombre, en terres empordaneses també. En contrast, els tractors més petits, que semblen formigues al costat dels mastodonts, els vau veure més a la província de Tarragona, on hi ha més termes muntanyosos o escarpats, si voleu, amb finques més petites i dedicades a la fruita seca o a la vinya, a l’ametlla o a l’oliva. Són els mateixos tractors que trobareu a les hortes fructícoles del Segrià, de la Noguera del Gironès o de l’Empordà. Tractorets que passen entre les fileres d’arbres i tant serveixen per ensulfatar com per carregar els palots i les caixes de fruita o de raïm.

En els clams unànimes de les manifestacions de pagesos i ramaders s’ha sentit que es queixen sobretot dels preus que els paguen, justos per cobrir despeses o fins i tot per sota de les despeses de producció. I tenen raó. Els circuits comercials, amb tantes cadenes d’alimentació que imposen preus als intermediaris, i si t’agrada bé i si no també, poca cosa hi poden fer els productors, tant si és blat, com fruita, com carn. I ja no parlem de la pesca, en davallada constant a les costes mediterrànies, on cada vegada s’han de fer més milles i més endins per anar a pescar. Al problema dels preus, també s’hi afegeix, ho vam veure i escoltar, la competència de productes portats dels anomenats països tercers, fora de l’àmbit europeu. En això, els pagesos i ramaders francesos encara van més a sac i no volen ni els productes que es produeixen a Espanya, terra catalana inclosa. Un altre aspecte important són les normatives mediambientals, que certament en altres parts de món són més laxes o gairebé inexistents, comparades amb les que s’exigeixen a Europa en menor o menor grau segons els països. I al capdavall, però que és la base de tot, de la supervivència de la pagesia en general, hi ha el relleu, qui agafarà l’aixada o el tractor quan pleguin els que ara ho fan.

Des de la complexitat, amb un panorama present condicionat per molts fronts oberts, la pagesia ha de continuar tant sí com no, i probablement s’hauran de repensar i empetitir les grans granges i treballar en nombre d’animals més ajustats, perquè com més guanys també més despeses i qualsevol sotragada ho pot alterar tot. I, sobretot, tenir en compte que la ramaderia de muntanya és vital, i pasturar encara més. Ramaderia extensiva, a l’aire lliure o mixta. Sense oblidar ovelles i cabres, sector que va fent però en fràgil, en molt fràgil equilibri i en evident tendència a desaparèixer, quan va ser el primer en importància. Tot això s’ha de tenir en compte, s’han de tenir en compte els pagesos i ramaders, l’agricultura i la ramaderia, perquè si s’arriba a perdre aleshores correm-hi tots. I a Andorra tres quarts del mateix. N’hem parlat altres vegades i calen totes les dedicacions i ajudes per tal que els grans i els joves, que des de Soldeu –ara penso amb el Miquel de Peretol, treballador incansable, conscient de ser dels darrers ramaders però sense defallir mai– fins a Sant Julià, de punta a punta de les Valls d’Andorra mantenen viva la pagesia, la puguin seguir mantenint guanyant-se dignament la vida.