1.323

Un dels canals generalistes de televisió que emeten en obert des d’Espanya anunciava el retorn a la seva programació del vell concurs Xifres i lletres. Fa més de mig segle, la mateixa fórmula, exacta, ja es podia veure a Sant Sebastià, on es podien sintonitzar amb tota facilitat els tres canals públics de França –que aleshores tenia prohibides per llei les “privades”.

La fórmula del concurs permet perfeccionar i ampliar el lèxic, com l’habilitat per al càlcul mental. I avançant en el procés mental, el següent pas i conclusió és que, per desxifrar els números, són imprescindibles les paraules. Un exemple: fa pocs dies hem llegit que el nou salari mínim s’ha fixat a Espanya en 1.323 euros mensuals.

Només? Podrà dir el lector o la lectora en recordar que, en aquestes valls, la figura legal equivalent es va fixar en 1.376. Que bé? Doncs no. Perquè al sud del Runer els assalariats reben catorze pagues l’any i aquí ja sabem que en són dotze, després del fracàs de la iniciativa sindical per aconseguir la tretzena.En termes anyals, suposen, respectivament. 17.522 al sud i 16.512 aquí. Però no. Aquests són els anomenats “bruts”, els quals cal descomptar les cotitzacions a la seguretat social i l’impost directe –sobre la renda, IRPF–.

En ambdós casos de cotització, els conciutadans recuperen posició en les percepcions “netes”. Sense complicar els càlculs, incloent-hi les aportacions a la parapública, resulta que els tipus de gravamen sobre els ingressos és molt més alt “a baix”, on ja amb unes percepcions per sota del mínim legal (fins a 12.450 euros nets l’any) cal pagar a l’erari públic el 19,48%, si hem llegit bé el web de la mateixa Agència Tributària espanyola. I sense comptar les sobrecàrregues de diverses fiscalitats autonòmiques.

La situació aquí és ben coneguda i molt més favorable. No cal fer declaració si la percepció neta no arriba als 20.000 euros. Entre aquests i els 40.000, el tipus de la càrrega és del 5% i, a partir dels 40.000, sense cap altre topall, del 10%.

Amb tantes variants –i les que no queden esmentades, entre figures recaptatòries nacionals i comunals, i la diversitat de desgravacions aplicables– queda palesa la dificultat extrema per fixar, en total i neta, la xifra d’ingressos nets d’una persona i, encara més, d’una família. No cal ajustar tant el “tret” per concloure que la nostra fiscalitat és més avantatjosa que les de la majoria dels països de l’entorn. I se’n deriven dues realitats: l’augment de residents passius i l’abundància d’habitatges de luxe en l’oferta immobiliària –tot i les mesures restrictives creixents– i que encara massa veus de l’exterior vegin –injustament– les valls com a paradís fiscal.

Sembla que era la mentalitat àgil de Marc Forné qui responia a l’acusació:“Potser encara queda algun paradís fiscal en un racó del món, però el que hi ha, de segur, són molts més inferns fiscals”. Això i les dificultats, com hem vist, per explicar del tot i amb claredat el significat de segons quins números; de les xifres amb les lletres suficients i del tot clares, excepte per als veritables experts, digueu-ne comptables, gestors o censors de comptes, que n’hi ha, amb qualitats fora de l’abast dels “de lletres”.