Ossa

Passat carnestoltes, les osses d’Ordino i Encamp han tornat als seus refugis de l’any vinent. No totes, però, a Encamp en queda una, ben cert que molt diferent. És la gran estructura de fusta que fa dies que es veu de lluny. Destinada a donar nom al nou parc, que substituirà l’antic de la Mola, urbanitzable i en vies d’urbanització.

Aquesta nova peça de grans dimensions, a més de l’atractiu turístic, cultural i diuen que de joc infantil, servirà de testimoni permanent de la tradició de la parròquia, com a la d’Ordino, de l’acte –principal, o gairebé– de les festes que avancen l’entrada de la primavera.

En el cas encampadà, l’ossa s’ha instal·lat abans de tenir casa la cèdula d’habitabilitat, o l’equivalent, que seria la recepció de l’obra acabada i acceptada pel comú. No sembla preocupar gaire, però, aquesta il·legalitat o alegalitat temporal, que avança la plantígrada de fusta a les corresponents, reals i biològiques, en les sortides de les coves a la fi de les hibernacions.

A més de recordatori perdurable de la festa, i la resta de funcionalitats i virtuts, la nova ossa de la vall d’Orient podrà recordar als veïns de la parròquia i els ciutadans en general uns altres dos fets habituals, si voleu ja tradicions, en l’obra pública a càrrec d’institucions: que no s’acabi en el termini anunciat, i que acabi costant més del pressupostat.

El primer ja és un fet en el nou parc d’Encamp. La cònsol reelegida havia previst inaugurar-lo abans de la fi de l’any passat, i de la celebració de les darreres comunals. Crítica d’electoralisme –injusta o no– que es va estalviar. El cas és que ha passat ja gairebé un trimestre i l’observació de l’estat de les obres, com pot confirmar qualsevol dels controladors més actius, els jubilats que s’aturen a mirar-les, la cosa encara va de setmanes, potser de mesos, i hi ha qui fa travesses sobre què s’enllestirà abans, si el parc o el camp de futbol i la resta d’instal·lacions annexes de la Federació. Tant se val. Per a alguns, sempre serà tard i per a altres, massa aviat, perquè no haurien volgut mai aquesta mena d’equipaments a tocar de casa seva i diuen: “No es podria aprofitar més i millor el camp de rugbi veí?”

Amb tot plegat, una “tradició” es complirà en aquest cas, perquè ja hi és. Amb sort, el que havia d’estar en activitat a l’hivern hi estarà –amb sort i segons recents previsions comunals– per a la primavera avançada.

L’altra de les figures del costumari andorrà, el sobrecost, està per veure. No és gaire agosarat que es produirà, i el que falta és saber-ne la xifra, aproximada, si més no. El comú l’hauria de donar, per complir el deure democràtic de transparència amb els veïns, que en seran els afectats, i hauran de rascar-se, més que sigui per via indirecta, les butxaques. Per molt que la legislatura acabi de començar o que restin tres anys llargs perquè l’actual administració, o els successors dels mateixos partits, que els actuals ja hauran esgotat el màxim de mandats successius, hagin de rendir comptes al tribunal definitiu i inapel·lable de les urnes.

Sembla que encara falti molt i és ben poc. La concessió del terreny de l’antic parc de la Mola era per a trenta anys. I ja veuen, ja ho hem vist. Tempus fugit. O si ho volen en català i en vers: “l’aigua del temps/ s’esmuny entre els dits/ sense mullar-los”.