L'estudi i la modernitat

El meu pare era advocat i durant els últims anys de la vida es va dedicar íntegrament a l’advocacia, professió que sentia intensament i que omplia les seves hores. Mai va deixar de treballar, de donar-ho tot pel Dret. Jo el recordo sempre al despatx, i quan la família ens reuníem, després de sopar, davant el televisor, ell sempre deia de broma que aquella pel·lícula ja l’havia vist i se n’anava al despatx. Quan era més gran, en complir el vuitanta i molts, quasi al llindar dels noranta, va deixar d’exercir, però seguia escrivint, ordenant sentències i jurisprudència, i estudiant qualsevol tema. M’admirava veure’l llegir els diccionaris, tant en català com en castellà, cada dia un parell de pàgines, per aprendre, deia. Tampoc mai va deixar d’escriure a màquina, tot i que primer en feia un petit resum a mà. De les màquines antigues amb cinta de niló i còpies en paper carbó va passar més endavant a les elèctriques, amb cintes de plàstic i fins i tot va en arribar a tenir un model que tenia una petita pantalla rectangular sobre el teclat que permetia llegir el text abans de reproduir-lo, però ell preferia escriure directament.

Quan va fer 90 anys li vàrem regalar un ordinador portàtil. Li va agradar el regal, però la seva decisió va ser categòrica. Ja en tenia prou amb la màquina que havia fet servir i no es veia amb cor d’endinsar-se en aquest món. Em va sorprendre la seva decisió, però, en qualsevol cas això no va modificar la ferma voluntat de seguir estudiant i aprenent, informàtica i ordinadors a part.

Més endavant, la mare, que era cinc anys més jove i va morir als 98, va agafar el testimoni del portàtil. A ella, tot i arribar-hi tard, li feia molta gràcia tot el que tenia a veure amb la modernitat digital. Ella no volia fer servir l’ordinador per escriure, però sí per consultar algun tema, i sobretot per entendre com funcionava el correu electrònic. Si hagués sigut una mica més jove, segur que n’hauria tret molt profit, no de les xarxes, però sí de la comunicació, de les videoconferències, un dels grans avantatges de l’actualitat.

Fa bastants anys, quan hom viatjava pel món recollia les cartes familiars a les post office dels països visitats, i més endavant, quan van millorar les comunicacions telefòniques, podies demanar conferència i parlar amb els de casa, tot i que costava un dineral. Ara la comunicació és pràcticament a l’abast de tothom, o de gran part de la humanitat. Parlar amb els qui són lluny resulta fàcil i sense cost.

La reflexió és que la modernitat ens brinda i ens brindarà encara moltes més oportunitats d’aprendre, i també de no fer res i distreure’s amb ximpleries.

L’estudi de qualsevol tema està més que mai a l’abast de tothom i aquest és segurament el millor llegat d’una tecnologia que també pot abocar-nos a una laxitud existencial. Ens apropa i al mateix temps ens allunya; en permet enfonsar-nos en un abisme incalculable, o aprendre sobre matèries i arribar a llocs que mai hauríem pogut ni imaginar.