Al fotògraf Jordi Pujol

“Aixeca el cap, ep, aaara, molt bé. I ara tots tres germans abraçats!”

Quina feina la d’emmarcar postals perfectes i personatges que encaixen a moments idíl·lics, per a la posteritat, per a l’eternitat. Només concedida a ulls escollits i capaços d’esculpir en bells retrats. Ulls pacients, càlids, embranzits (embravits) a buscar el moment excels, la rialla simpàtica, la mirada tendra.

El carret de fotos no parava, una i una altra i una altra, sense fi. Carrusel de records estampats en àlbums i marcs perfectes de totes mides i colors, els dels escaldencs que en bon dia i bona hora paràvem pel seu estudi i ara tenim a casa nostra.

“Alícia, quan siguis més gran te’n penediràs, de no haver sortit a les fotos. Posa-t’hi, dona!”, em deia.

Al seu estudi a sobre d’un patinet, o al sofà blanc del compartir. També sota l’arc de la natura del Rec del Solà, on es dirigia amb la seva moto i la motxilla carregada a l’esquena. “Ens trobem allà!”.

I a l’església buscant l’angle perfecte, el raig de llum que trencava el mandala de vidre fins a copsar les mirades d’aquells angelets pendents de rebre la benedicció infantil dels diumenges de maig, a la primera comunió.

Discret i atent a qualsevol gest o mirada còmplice de nens i adults. O de la jove embarassada que amb la panxa brunyida de dolçor i esperança sintonitzava el nadó del seu ventre amb el miracle de la vida, a través del picarol que penjava del seu coll. Posat en blanc i negre.

Sempre auxiliat a la botiga per la Laia, l’atenta i servicial Laia.

El Jordi Pujol ens ha deixat fa uns dies, però des d’aquí el meu més grat retrat per a ell i la seva persona i la seva obra. Aquestes paraules van dedicades a ell, la seva dona, Carmen, i família. Sempre et recordarem.