Societat líquida versus individus conscients

Quan estem ja en ple debat sobre l’acord d’associació d’Andorra amb Europa, la seva implementació i la necessitat de diversificació econòmica, estic recordant el que el sociòleg polonès Zygmunt Bauman fa uns anys escrivia al torn del que denominava “la societat líquida i l’evanescent modernitat”, assenyalant Europa. I no com a toc romàntic a la crisi en què el Vell Continent es veu immers, a parer seu, sinó més aviat com a toc d’atenció.

L’estat modern, construït sobre uns estats nació amb fronteres definides i una economia i política nacionals, així com una cultura cohesionant, es difumina. Va costar la seva formació i el seu èxit s’esvaeix, ve a dir. El poder i la política no van de la mà, almenys pel que fa a la possibilitat de governar la cosa pública amb independència i directrius pròpies. Els valors supranacionals, la cessió de competències a organismes internacionals i els acords econòmics regionals no resulten actualment. Les tensions multiculturals i les comunitats nacionals diferents de la dominant no s’encasten amb èxit en uns engranatges transmissors de múltiples i variades reaccions en cadena que tenen el seu ressort en el més enllà econòmic, opac però clarament identificable.

Les 10 corporacions empresarials i financeres transnacionals més grans del món mouen més recursos que 180 països dels 193 que constitueixen l’assemblea de l’ONU. Es tracta d’un nou tipus d’imperi, la propietat del qual es mesura en accions (títols valors) i que alhora està en mans dels principals fons d’inversió: BlackRock, Vanguard, State Street, Fidelity, etc., que s’entrellacen en els principals sectors econòmics i estratègics: les telecomunicacions, l’energia, l’immobiliari, l’agricultura, la indústria armamentista, la distribució, la intel·ligència artificial, etc.

Les 100 primeres transnacionals acumulen uns ingressos del 50% del PIB planetari, quan a finals del segle XX era del 33%. Hi ha una nítida tendència cap a una major concentració de poder i recursos en un nombre menor d’aquestes corporacions. Les empreses que cotitzen a Wall Street han disminuït a la meitat des del 1997.

A escala europea, el pes d’Europa el 1960 era del 40% de l’economia mundial, mentre que avui és de menys del 20%. Avui, té un lent creixement tan minso que frega la recessió.

La societat continua mirant les informacions en clau de divisions nord i sud, lluites entre estats, pugnes entre blocs territorials, Orient i Occident, associacions regionals econòmiques que lluiten per l’hegemonia, el G7, els BRICS, sense adonar-se que és el poder econòmic mencionat anteriorment, amb els seus moviments de compra, inversió i desinversió, localització i deslocalització, etc., qui crea el mosaic distòpic que es reflecteix a la punta de l’iceberg, amb la connivència dels actors de l’escena política europea i les informacions.

Múltiples i diverses respostes en forma de guerres, diàspores migratòries, costos socials, destruccions d’empreses i costos mediambientals i humanitaris en són el resultat. Mosaic de divisions en què l’individu en la seva visió aïllada, fragmentada i egocèntrica no es veu ni se sent dins una col·lectivitat autònoma i homogènia capaç de fer front conscientment el seu propi destí. L’aforisme divide y vencerás avui pren més força i sentit que mai.

Aquesta és la diagnosi de Bauman en línies generals, catastrofismes i dades econòmiques concretes a part.

Els governs, sense perdre de vista l’electorat, cada cop més absent, intenten atendre les esquerdes que van sortint a la nau; això els més voluntariosos i recòndits. D’altres esperen que algú encengui la metxa per esclatar en conflictes bèl·lics. Molts colors però polítiques similars, també. L’interès general es difumina o directament desapareix. Tot es cou entre bambolines.

La geoestratègia global del sistema socioeconòmic ha passat del mercantilisme dels segles XVI, XVII i XVIII –quan l’agent econòmic fonamental era el comerciant, amb comerços regionals i l’establiment d’institucions democràtiques diferents a les de l’Antic Règim amb Europa de referència– a una segona fase amb la Revolució Industrial i el productivisme, amb estratègies comercials, de venda, de producció, buscant mercats internacionals i l’empresa com a agent. La democràcia lliberal, parlamentària i representativa. Europa s’afegia als EUA.

Al segle XXI es produeix una veritable mutació, més que no un canvi; no és el comerç ni la producció, sinó el sector financer en una estratègia de globalització el que ho domina tot. I unit a ell, la banca. La revolució tecnològica permet que el diner, més que un recurs al servei de l’economia real, sigui la raó de ser del mateix sistema, un diner bancari amb component virtual que ha afavorit l’endeutament dels estats, empreses i particulars, pel circuit que ha anat creant basat en l’especulació. Apropiació d’empreses dels sectors que interessen en clau de domini i treball amb actius financers intangibles en el mercat de valors i de capital les 24 hores del dia gràcies a les tecnologies; aquest és el seu modus operandi. Els EUA i l’eix del Pacífic al visible. I institucions postdemocràtiques.

I el sociòleg se centra en la societat. Què li passa? És líquida, tot va molt ràpid, res és consistent, tot és efímer, la moda, l’art, la cultura, l’educació, els valors, ara el virtual i la digitalització, res és sòlid, i s’instaura un relativisme perillós. Un clima d’incertesa i de canvi cap a no se sap on, com a estratègia amagada.

Termes com multiculturalisme, diversitat cultural i fi de les ideologies s’instal·len.

I els valors fundacionals? Els drets humans? L’acerb europeu?, es pregunta. I més interrogants: i el progrés de l’estat del benestar? El diàleg? –buit de contingut.

Una societat distreta mirant sempre cap enfora, ara la mosca ara el mosquit, amb el materialisme i el consumisme com a teló de fons i el divertiment anodí. I unes zones de confort creades en arenes movedisses encreuant els dits perquè es mantinguin, i els altres ja s’espavilaran. Ja ens espavilaran a tots.

És crític.

El desconcert exterior el planteja com a cruïlla a nivell de societat. I com un repte de consciència en termes d’individu.

La tasca d’Europa ja no és econòmica, sinó espiritual, intel·lectual i individual, diu. Per després reflectir-se en la col·lectivitat; “societat autònoma”.

Ens recorda que les coses de valor no tenen preu i estan fora del mercat. I que fem un canvi de mirada cap al nostre interior. Allà hi ha un discurs, però no des de l’egocentrisme.

Aposta pel llegat europeu clàssic, la Grècia clàssica.

Un munt de pensadors i matemàtics van sorgir en un moment històric passat per treballar la ment abstracta i comprendre el cosmos per sempre més, treballant en sinergia. Copsant un ordre intel·ligent que actua a tot l’univers i que també és dins nostre i que actua sempre a favor nostre. Superior, superposat als paradigmes que anem creant amb la ment concreta, defectuosos. Però que només es copsa si hi ha transformació interna, que condueix a l’acció externa. Res està separat, la psicologia personal i social actual també ens ho diu, i l’astrofísica. I es tracta d’un ordre ple d’oportunitats i recursos suficients i també dona sentit a les “nits fosques”.

L’escola pitagòrica, Plató, Sòcrates, també cap a l’Orient, Hermes a Egipte, o els romans amb Sèneca i Marc Aureli, per citar-ne alguns. La virtut, la veritat, l’essència de les coses, les idees perfectes, l’empatia, l’ànima, la governabilitat d’un mateix, la humilitat, la salut... I una satisfacció més plena i un clima de confiança, atès que tot està alineat amb l’energia que mou mil·limètricament l’ordre natural i els cicles.

Després és possible transposar-ho a l’àmbit col·lectiu; que els termes democràcia, pau, diàleg, no-violència i justícia cobrin veritable sentit reflectint-se en una “societat sòlida”, perquè al darrere hi ha un compromís indeclinable. No hi ha pensament veritable sense coneixement propi. Les gestions i col·laboracions horitzontals, de les quals tant se’n parla, poden tenir sentit.

No és una entelèquia. És teoria i pràctica. Com qui vol aprendre un idioma i simplement l’observa i l’escolta i es fa preguntes i busca contestar-les, i un bon dia resulta que l’entén perquè es va activar per un mateix des del primer moment, intentant posar-lo en pràctica a l’hora d’anar a comprar el pa cada dia, i ara li resulta. El transcendent està en la mirada i els detalls. I l’estén a la resta d’activitats.

En termes musicals, menys reggaeton i més clàssics, i Bauman a “la cultura en el món de la modernitat líquida”, Príncep d’Astúries al país veí.