Claude

Claude Benet va presentar dimarts passat a la biblioteca d’Escaldes Traces de la segona Mundial a Andorra, una de les novetats de no-ficció destinades als llocs davanters de vendes al proper Sant Jordi.

Potser cal dir primer que no és una “segona part” de Guies, fugitius i espies del 2019. No ho és per falta de continuïtat cronològica estricta. El que sí s’hi presenta és un seguit de caps i de personatges diferents d’aquells del primer volum. Més aviat ens trobarem amb noves empremtes de sabates –amb més propietat, de botes– de militars aliats, sobretot pilots, que fugien cap al sud per evitar caure presoners de les forces nazis.

Alguns d’aquests periples es van veure dificultats fins a límits extrems per la neu adversa i fins i tot “entre el torb i la Gestapo” com va ficcionar Francesc Viadú, però sense concessions a la fantasia, més que fossin aclaridores o complementàries. Tornarem a la sentència de la Barbal, quan va dir a Encamp que la història descriu la realitat, però la novel·la aporta la veritat.

En Claude no ha volgut, ha evitat radicalment, caure en aquesta temptació. El que trobareu és cada fet, personatge –tots reals– i esdeveniment validat per documents autèntics, amb els textos reproduïts il·lustrats amb imatges i fotografies.

Els treballs d’investigació –també, i potser sobretot, els històrics– són bols plens de cireres. Difícilment es poden treure d’una en una sense que cada parrell no surti enganxat amb un altre fins que no en quedi cap. Tanmateix, resulta molt complicat esgotar tot el material sobre un mateix objecte. I si no és als arxius, sempre hi haurà un col·laborador espontani per recordar el detall que no havíem trobat i que, per tant, hem omès.

Normalment, qui es llença a una d’aquestes aventures, gairebé d’arqueòleg, finalment opta per tancar el treball quan considera que ha adquirit un volum i una coherència interna suficients per arribar a un volum suficient per omplir un llibre a editar. I aquest és el cas de l’obra que ens ocupa.

En ella, si no hi ha cap espai per a fruits de la imaginació, el que vessa, per abundant, són unes altres qualitats no tan abundants que casin amb el rigor científic: l’amenitat pròpia del pedagog, del professor que ha estat Benet fins a la jubilació, la senzillesa i l’agilitat del llenguatge, si voleu propers al periodisme.

És d’hora per saber si les dades noves que vagi –o li vagin– trobant a Claude sobre aquesta part apassionant de la nostra història –i de l’europea– la considerarà únic responsable amb prou “cireres” per omplir un tercer volum sobre la matèria.

Mentrestant, és ben cert que paga la pena incorporar a la biblioteca personal, i llegir, aquest històric. I també l’anterior Guies, fugitius i espies, perquè queda dit que no són continuació l’un de l’altre, sinó complementaris, i sense que importi l’ordre de lectura.

Per a tots aquells i aquelles amb interès pels viaranys de la nostra història, en part o del tot al marge dels més coneguts i oficials, seran lectures interessants, fàcils i amenes. Una de sola, o les dues, com queda dit.