Televisió de fons

Hi ha gent que ha crescut en cases on el televisor era o és com un membre més de la família. Està encès tot el dia, de manera que la seva presència, més que important és quasi anecdòtica. Fa companyia, com abans en feia la ràdio… moltes persones van fer aquest canvi, quan d’altres, encara n’hi ha, segueixen fidels a la ràdio.

Hi ha dos tipus de cases televisives; aquelles en què encara que estigui encès no molesta ningú, i d’altres on contínuament s’encén i s’apaga segons elecció i gustos de les persones que comparteixen el mateix espai.

En l’àmbit personal, quan està encès no és que em molesti excessivament, però em distreu, se me’n va la vista i soc incapaç de concentrar-me, de manera que prefereixo mil vegades que estigui apagat o, com a mínim, donar-li l’esquena, sentir-lo, però no veure’l. Però tinc amics que encenen la televisió per voluntat pròpia i saben concentrar-se en la feina sense cap problema, mentre que de tant en tant aixequen el cap per veure alguna cosa que els interessa.

A d’altres cases, en canvi, no hi ha televisors, ni se’ls espera. Hi ha famílies que no han tingut mai un aparell de televisió. Aquí també trobem dos nivells diferents. El de les cases que mai els ha interessat, però que no hi tenen res en contra, sobretot de gent jove que amb l’ordinador van més que servits, i, per altra banda, les cases de gent que veuen l’aparell de televisió com el mateix diable i els nens creixen en un ambient lliure d’estris electrònics.

El problema ve després, quan en llocs comuns veuen que la majoria d’infants sí que tenen televisor a casa, de manera que com quasi sempre passa, perquè als humans ens agrada portar la contrària, els fills de cases televisives molt sovint són capaços de distreure’s amb d’altres jocs si van a cases on no hi ha tele, i els fills de cases lliures de televisió es tornen bojos quan van a parar a cases televisives i, en la mesura que poden, no se separen del televisor.

Quasi sempre ha estat així. Allò prohibit sempre ens atreu; és llei de vida. No sols amb els televisors, sinó amb tantes d’altres coses. Si et donen molt la tabarra cap a un cantó, la tendència acostuma a ser la contrària. L’eterna rebel·lió.

De vegades, a famílies que fomenten la lectura els surten fills poc lectors; mentre que una sobredosi de televisió pot despertar l’interès per la lectura.

És veritat, però, que l’arribada de les noves tecnologies també ha modificat aquest panorama. Ara hi ha fons de pantalla, ajudants tipus Alexia i d’altres estris que han convertit l’aparell de televisió en multifuncional. Li podem preguntar qualsevol cosa, fer-lo servir d’ordinador, de marc de fotos, proposar-li que ens llegeixi un llibre o ens resolgui un problema. O i si hi ha manca de neu o de pluja, sempre podem veure o escoltar de fons com plou, neva o estem en una platja tropical, mentre la realitat va modificant el nostre entorn.