Aprèn i encisa't amb la climatologia històrica (II)

I, encara així, podem estar contents, perquè els últims cent o cent vint anys han estat, en certa manera, benèvols a la península Ibèrica pel que fa als volums totals de la precipitació (sempre fent la comparació amb les mitjanes climàtiques). I la sequera que afecta d’una manera tan greu l’espai català en l’actualitat, resulta fins i tot de moment més lleu que la que s’experimentà en altres períodes del passat històric en aquest mateix territori. Així, per exemple, durant l’anomenat mínim solar de Dalton, esdevingut de 1790 a 1830, Catalunya patí, d’acord amb el que s’ha identificat amb l’índex de sequera PDSI per a la sèrie instrumental de precipitació de Barcelona, tres seqüències o sequeres climàtiques encara més greus que l’actual: 1811-1813, 1816-1818 i 1822-1825, que, a més, com es pot veure, foren molt properes les unes de les altres en el temps, cosa que feia encara més difícil que el país pogués refer-se de les maltempsades que provocava l’absència de pluges. Aquestes tres sequeres, cadascuna de les quals és semblant a la que patim en l’actualitat (2021-2023), es perceben també clarament en els registres històrics obtinguts en fonts documentals (mitjançant la freqüència i severitat de les rogatives pro pluviam).

Així mateix, l’elevada variabilitat pluviomètrica que caracteritza en general el món subtropical mediterrani feia que en època històrica les condicions de vida fossin molt precàries a gran part de la península Ibèrica, fet que xoca amb la imatge de platja, turisme i lleure que hom té actualment de les terres ibèriques. I l’energia hidràulica, l’única amb prou força per moure molins fariners, fargues, papereres, etcètera, patia també entrebancs importants. Podien passar-se mesos sense pràcticament una gota de pluja i de sobte venir un aiguat torrencial i endur-se aquestes instal·lacions. D’aquesta manera, les activitats productives se situaven al llindar de la precarietat. Les societats que, a causa de la irregularitat pluviomètrica, experimentaven el doble impacte negatiu d’episodis de sequera i de pluges torrencials molt junts en el temps es veien abocades al col·lapse, la fam, les epidèmies, l’emigració.

Fins i tot, ja des de l’època dels Reis Catòlics, hom constata, mitjançant fonts documentals consultades en diferents arxius històrics, com l’Arxiu Diocesà d’Urgell, que quan es produïen desastres climatològics, les persones se’n ressentien, i augmentava la tensió social i es produïen dificultats greus en la disponibilitat d’aliments, ja que, amb uns mecanismes comercials rudimentaris com els d’aquelles èpoques, qualsevol insuficiència en les collites es traduïa en fam, malalties i desordres socials. Per respondre a aquesta mancança de coses bàsiques per a la mateixa subsistència, hom duia a terme cerimònies i processons a fi de demanar a Nostre Senyor un canvi en el temps. Aquests rituals, les cerimònies de rogatives, estaven molt ben organitzats i perfectament pautats per les institucions de l’època. Resultaven prou cars a la comunitat, però es consideraven imprescindibles i es realitzaven i registraven documentalment amb total diligència.

Avui dia, encara que de moment l’alerta social sigui moderada, la collita de l’oliva es veu inquietantment afectada. Les oliveres estan ja manifestant la situació de sequera sostinguda, que les porta a no produir fruit per no malbaratar energies. És a dir, són arbres fruiters propis de la nostra regió climàtica i, en canvi, han adoptat un mode de supervivència. Això resulta prou significatiu i fa augmentar d’una manera considerable el preu de l’oli. A causa de la transició climàtica que estem vivint, si no sorgeixen canvis, haurem de pensar una altra manera de substituir aquest apreciable fruit, tan saludable i nutritiu, de la cuina mediterrània. Tal vegada haurem de fer alguna processó o ritual, i passejar-nos tot arrossegant cadenes per alguna avinguda important, per tal que aquesta intranquil·litat no esdevingui un fet real.

La sequera actual a Catalunya no resulta forçosament més greu que la viscuda en altres episodis del passat, però pot fer la impressió que sí que ho és pel fet de l’augment continuat dels consums d’aigua. Hi ha també, per tant, una sequera socioeconòmica, ja no estrictament meteorològica, que agreuja la percepció que la ciutadania pot tenir de la manca de precipitacions.

El Mariano feu referència també durant la seva exposició al fet que les crisis climàtiques, epidèmiques i de subsistència del segle XIV i el reforçament d’unes condicions climàtiques més dures durant el període anomenat Petita edat de gel (període relativament fred a Europa de mitjan segle XIV a mitjan segle XIX) foren superats amb molta lluita i sacrifici, però també amb força èxit per la societat europea d’aleshores, que aconseguí d’adaptar-se relativament bé a les noves condicions ambientals tot aprofitant les oportunitats que li brindava el nou context climàtic. Sorgiren en paral·lel formes inèdites de pensar i de veure el món. Prova d’això són el Renaixement, l’humanisme, la música esplendorosa i paradigmàtica del barroc o la Il·lustració.