Picasso segons Françoise Gilot

Françoise Gilot va conviure 10 anys amb Picasso i va ser l’única dona que el va deixar. Aquella noia parisenca de 20 anys que va conèixer el cèlebre artista al restaurant Le Catalan el maig del 1943, en plena ocupació alemanya, era també pintora i va convertir-se en interlocutora intel·lectual del malagueny. No cal dir que també va sofrir en carn pròpia la seva peculiar forma de relació egoista i a vegades brutal amb les seves successives companyes.

Durant aquells anys va saber observar amb atenció el gran home i ens ha llegat expressions d’alt interès sobre què pensava de l’art i de la condició humana que ens ajuden a copsar-ne la idiosincràsia, l’ambient que l’envoltava i el perquè de la seva descomunal força creativa. A la Rue des Grands Augustins hi apareixen gairebé tots els matins Brassaï, Sartre, Simone de Beauvoir, Cocteau, Prévert, Mollert (el secretari d’Apollinaire), etcètera, que constituïen una espècie de cort intel·lectual que amb dificultat procurava organitzar el gris i estoic Sabartés. Però la relació amb artistes i homes de lletres, marxants i col·leccionistes és infinitament més llarga: Derain, Gide, Malraux, Éluard, Aragon, Jacob, Hemingway (que li va regalar una capsa plena de granades de mà!), els germans Stein, Gris, Giacometti, Stravinski i molts més. D’aquesta densa munió destaquen dos pintors pel tracte especial que els dispensava Picasso: Braque i Matisse. Picasso en les converses amb Gilot emetia judicis constantment:

–“L’escultor és com Déu. Déu també és un artista. Va inventar la girafa, l’elefant i el gat. No té estil real. Sempre està provant coses.”

–“La pintura és una acció dramàtica en el curs de la qual la realitat es troba a si mateixa dividida. La plàstica pura és un factor secundari. El que compta és el drama d’aquest acte plàstic, el moment en què l’univers surt de si mateix i es troba amb la seva pròpia destrucció.”

–“Has de treballar sempre no amb els mitjans de què disposes, sinó amb menys. Si pots manejar tres elements escull-ne solament dos. D’aquesta forma treballaràs amb més facilitat i mestria, a la vegada que crearàs un sentiment de força en reserva.”

–“Quan era un nen la meva mare em deia:‘Si arribes a ser soldat, seràs general. Si quan siguis gran ets monjo, arribaràs a Papa.’ Però en lloc de tot això vaig ser pintor i vaig acabar sent Picasso.”

–“Ens trobem en la infortunada posició de no tenir ordre o cànon mitjançant el qual tota producció artística se subjecta a regles. Ells, els grecs, els romans, els egipcis, sí que en tenien. Però tan aviat com l’art va perdre el seu enllaç amb la tradició i la mena d’alliberament que va arribar amb l’impressionisme va permetre a cada pintor fer el que li donés la gana, la pintura es va acabar. Ja no hi va haver més pintura, només hi havia individualitats.”

–“La pintura és poesia i sempre s’escriu en vers amb rimes plàstiques, mai en prosa” [...] “És perquè soc antiracionalista pel que he decidit que no puc ser el jutge de la meva pròpia obra. Això ho deixo al temps i als altres” [...] “Des de fa molt de temps he arribat a establir un acord amb el destí; és a dir, jo mateix m’he convertit en destí..., destí en acció.”

–“L’escultura amb Giacometti és la part residual que resta quan la ment ha oblidat els detalls” [...] “Pintar no és una operació estètica, és una forma de màgia per oficiar de mitjancer entre aquest estrany i hostil món i nosaltres” [...] “Tots els partits populars, com els comunistes, necessiten prínceps.”

La perspicaç Françoise observava:

–(Sobre la rivalitat entre els marxants Kahnweiler i Carré): “La tècnica estàndard que Pablo emprava per jugar amb les persones com si fossin bitlles: la de percudir amb la bola una persona per aconseguir que de rebot en caigués una altra.”

–(La mare de Picasso a Olga Koklova, la ballarina russa amb qui es va maridar el seu fill):“Pobra noia! No saps on et poses. Si jo fos la teva amiga et diria que no ho fessis sota cap concepte. No crec que hi hagi cap dona que pugui ser feliç amb ell. És capaç de donar-se a si mateix, però no a cap altra persona.”

–“Miró, malgrat el seu somrís angelical i maneres atentes i jovials, era tan reservat que gairebé podia considerar-se misteriós. Mai parlava dels seus projectes i mai exterioritzava una opinió clara sobre alguna cosa o algú. Pablo xerrava molt lliurement i Miró semblava feliç deixant-lo parlar pels dos.” Picasso deia: “Com la resta de catalans, Miró és un home molt circumspecte. Amb el moviment surrealista, se suposava que tothom faria quelcom escandalós [...] Éluard cridava a tot arreu:‘A baix l’Exèrcit! Mori França!’ Miró clamava cortesament:‘A baix el Mediterrani!’ Miró des de fa temps corre darrere la rutlla, vestit com un nen.”

–“La majoria dels pintors i escultors que Pablo visitava se sentien molestos en la seva presència, potser perquè solia advertir sovint: ‘Quan hi ha alguna cosa per robar, la robo.” [...] “Ben aviat vaig saber que el problema era que amb Pablo hi havia d’haver sempre un vencedor i un conquerit. Tampoc no es guanyava res en ser conquerit perquè amb Pablo, en el moment que una era conquerida, ell perdia tot l’interès en l’objecte de la seva lluita” [...] “Pablo creia que podia permetre-s’ho tot amb tothom, i la veritat és que sempre he estat de les persones que difícilment ho acceptentot”.

I, efectivament, la lúcida Françoise Gilot va comprendre en un moment donat que la seva convivència amb el geni havia arribat a la fi. Va plantejar-li obertament la seva decisió després d’un seguit de discussions, va recollir els seus fills, Claude i Paloma, i va encetar una nova etapa de la seva vida artística i personal. Picasso, però, l’havia marcat profundament...

*Joan Ganyet i Solé, arquitecte