El temps i la velocitat de la bellesa

Bé ho deuen saber a Moscou que el temps és un factor cabdal en les nostres vides quan fan passar un metro per les estacions cada 40 segons. La bellesa és a les estacions, en moltes ben bé s’hi podria aturar el temps per no perdre’n detall, però al capdavall no deixa de ser un mitjà de transport i, com a tal, prevaldrà la velocitat de desplaçament i evitar-ne la saturació humana.

On potser no reparen gaire en el temps és en el transport públic de Roma, una de les ciutats més boniques i fascinants del món, que alhora converteix en calvari alguns desplaçaments a determinades hores, per impuntuals i per massificats.

Naufraga el temps al riu Congo, on preguntar quan sortirà la següent embarcació riu avall sempre retorna la mateixa resposta dels locals: en una estona, estona que es pot allargar durant dies i, tot i que la tornis a formular passades unes bones hores, la resposta torna a ser la mateixa i invariable: en una estona.

Cap altre indret del món m’ha fet perdre tant la noció del temps com la Patagònia xilena, recorrent l’últim tram del continent americà per una platja verge franquejada a l’esquerra per l’aigua austral on balenes i dofins treien cap i cos, i per la dreta amb frondosos boscos de mil verds que s’enfilen cap al cel formant turons a la falda del mar.

A les postes de sol, en canvi, el temps es gira en contra de la bellesa. Aquells últims segons en què l’estrella s’amaga darrere del mar a les platges de ponent d’Eivissa, així com ho fa també darrere les muntanyes als deserts del sud de Jordània, són tan màgics i colpidors com fugaços.

Perquè el temps, en termes de producció, volem que avanci ràpidament, però en termes de bellesa necessitem que transcorri lentament. Potser per això, al cinema, els plans on es pretén ressaltar la bellesa ens els solen presentar a càmera lenta i, en canvi, per ressaltar escenes de por o violentes normalment augmenten la velocitat de la càmera.

De fet, sol ser normal que triem la lentitud i suavitat per fer l’amor, en canvi, quan es tracta de sexe, ens accelerem i tornem més bruscos. Potser perquè no deixem de ser animals, i quan es tracta de l’instint primari actuem com a tals, però quan el dotem de càrrega emotiva i el vestim de bellesa preferim que es vagi coent a foc lent.

En canvi, en l’art, la temporalitat de la bellesa esdevé perenne, si més no, s’escapa a la velocitat de la caducitat i roman eterna, tant com aconseguim conservar les obres on s’hi expressa. Bé, eterna, però variable, ja que els cànons de la bellesa evolucionen amb nosaltres.

Sabíem de l’ús del kohl en l’art egipci, com a l’impressionant bust de Nefertiti exposat al museu egipci de Berlín, esdevé més terrenal en els cossos de les obres cristianes de l’edat mitjana. Es dota de proporcionalitat i mesures matemàtiques en el renaixement italià, com fa Sandro Botticelli a La primavera, que, per cert, es troba a Florència, des d’on es pot contemplar una de les més romàntiques postes de sol urbanes des de la Piazzale Michelangelo.

El sobrecarregament del barroc on, al meu entendre, Bernini va portar l’escultura humana al pòdium de la bellesa i la perfecció, compartint-lo amb Auguste Rodin dos-cents anys més tard.

Teatralitat i extravagància en el rococó, on després l’impressionisme de Monet, Renoir i Degas difuminaran la bellesa, que acabarà d’emborrossar magistralment més tard Van Gogh, per començar a recuperar claredat amb Paul Gauguin, i tornar a aproximar-se a la naturalitat (malgrat que tan sols als rostres) amb Gustav Klimt.

Mutacions dels cànons de la bellesa que ha comportat el pas del temps, i a partir del mil nou-cents, i sobretot a partir del dos mil, s’accelera tant i es transforma a tal velocitat que fa impossible seguir-ne el rastre, almenys dintre de la brevetat d’aquesta columna.

Albira també el temps, el deteriorament de la concepció de la bellesa en les relacions de parella entre els humans, que acostumen a començar atretes per ella, a vegades física, d’altres interior, i acaba malauradament derivant amb el pas dels anys en una atracció, diguem-ne més funcional en alguns casos, i sortosament més plena i rica en d’altres.

Neutralitzar el pas del temps per recrear-nos a admirar la bellesa, fer-ne una contemplació lenta i pausada, esdevé el complement perfecte quan ens la trobem, i això sobta amb el ritme accelerat i frenètic que vivim avui en dia.

Aquesta paradoxa ens pots fer perdre bellesa, perquè la bellesa és arreu, però a vegades, massa vegades, ens passa desapercebuda quan anem capficats en els nostres mons accelerats.

Perquè la bellesa no es troba tan sols en idíl·lics paisatges remots, o en obres mestres d’art, la bellesa és tan relativa com tants ulls s’hi fixen o tants cors la desitgen. Trobem bellesa en somriures, en companyies complaents, en instants que convertim nostres en una màgia que tan sols entenem cadascun de nosaltres.

I així ho deu veure el cantautor malagueny El Kanka, quan a la seva cançóQue bello es vivirdiu: “a mi m’agrada cada cosa que la vida ens ofereix, el plaer em reconforta, el dolor m’enforteix. Gaudeixo de cada segon i cada segon que ve, quan penso que gaudeixo més gaudeixo”, paraules que ben segur abraçarien Epicteto Sèneca.

També en gaudir de la bellesa El Kanka té clar que el temps i la velocitat són un factor clau, i així diu: “i com m’agrada recrear-me, gaudint de qualsevol bufa d’aire”, i alhora sap que la bellesa de la vida se superposa a les adversitats que hi trobem pel camí: “però que bell és viure, malgrat que aquesta vida em maltracti de la forma més esgarrifosa, jo sortiré cada dia al carrer amb el meu més gran somriure.”

Un altre exemple el tenim en la pel·lículaLa vida és bella,de Roberto Benigni, en què la bellesa de l’amor, de l’optimisme i de la lluita imaginativa contra l’adversitat és acompanyada per la bellesa de la música, guardonada amb la millor banda sonora als Oscar del 1999.

Foragitar del dia a dia tot allò que ens allunya del camí ens conferirà més temps per trobar bellesa al voltant, no és que tinguem poc temps, sinó que en desaprofitem molt en tasques i accions que no ens apropen allà on realment volem portar les nostres vides.

Aina, benvinguda al món! Creix buscant la bellesa i atura’t sempre a gaudir-la, ben segur et serà útil per fer d’aquest indret al qual tot just arribes un món millor.