Les clotxes de l'antic país andosí

Quan la nevada ho colgava tot, els romans feien clotxa. També els andosins d’aquestes valls andorranes, de cultura pastoral, ho practicaven. Era tan senzill com seure sobre una pellissa, que ja portaven sempre en sortir del poblat i abrigar-se amb una clotxa, és a dir, amb un mantó de llana. Així, amb el pellís, emprat a part de soler per al cos per a tapar-se quan caminaven en cas de pluja o de fred, es preservaven de la mullena als peus i de la mullena al cos. Fer clotxa s’acompanyava a vegades amb una menja gustosa i molt gormanda: en un panet rodó hi posaven un parell d’arengades amb un llit de ceba i un bon raig d’oli. I, curiosament, aquella mena de panada de campanya ha perdurat i es manté al camp de Tarragona i als seus voltants, anomenant-la també clotxa. Podem imaginar l’escena: un rotlle de gent, en colles de set o vuit, asseguts un al costat de l’altre, cadascú amb la seva clotxa a les espatlles i amb la seva clotxa entre les mans, assaborint-la. A vegades, si la nevada era molt forta, també es posaven una pellissa travessera a les espatlles, abrigant-ne tres a la vegada. El conjunt era com una cabana humana, una clotxa de gent, com un clos de cossos i escalfor, com un munt de vida acotxat guardant-se del fred i del llop. Tot plegat, una imatge de comportament humà amb aspecte de cultura tribal, organitzada, que era una de les dèries dels romans quan sortien de Roma i voltaven món.

Quan van arribar al que ara anomenem Urgellet, Cerdanya i Andorra, els romans hi van trobar dos pobles, entesos com a comunitat amb unes maneres de fer concretes: els ceretans (que baixaven fins a Noves) i els andosins, que també s’organitzaven a la seva manera, potser sense les normes tal volta estrictes dels romans, però sí que amb un procedir endreçat i intel·ligent. És a dir, que els romans no els havien d’ensenyar res als ceretans i als andosins de com viure a muntanya. Obraven com havien après dels padrins i se les empescaven amb allò que tenien a l’abast: fusta, pedra, aigua en abundància, pastures, bestiar, herba, gra. A Cerdanya, plana excepcional de muntanya, d’agradosa estada per les hores de sol sense cap ombra projectada pel muntanyam i per les abundoses fonts d’aigua calenta, sí que els romans hi van aplicar una estructura agrícola quadriculada que aplicaven amb admirable exactitud. Bàsicament, consistia en parcel·les de mitja hectàrea, disposades a banda i banda d’un camí traçat expressament, que a la vegada s’unia a les vies principals. Això, la centuriació, ho té ben estudiat el doctor en història Jordi Bolòs en les planes agrícoles de Cerdanya, Rosselló, Empordà, Osona, Bages, Anoia, Llobregat, Segrià, Tarragona i altres. És a dir, que els ceretans, en època romana, van haver d’incorporar una disposició dels camps geomètrica, la qual ha pervingut en part fins als nostres temps.

Però tornem a Andorra i als andosins d’aquella època. Per cert, les clotxes amb arengada i ceba portades pels romans van ser millorades en gust afegint-hi formatge d’orri i llesques de pernil andosins, que els romans ja sabem que se’n delien. Les famoses pernes ceretanes, salades amb sal de Cardona, ja ho hem dit altres vegades, i les no menys gustoses pernes andosines, també salades amb sal cardonina, com l’Antoni Ubach ens recorda parlant d’aquells temps antics “on andosins i ceretans eren cosins germans”. Hi gustarà, justament el Toni i jo diria que tothom qui tingui interès i curiositat per aquelles èpoques, amb la lectura del llibre fet pel Quim Valera i presentat dijous al vespre a la Biblioteca Comunal de les Escaldes, ben a prop d’on andosins i romans de pas per Andorra estovaven les ronyes i es curaven les nafres en comets de pedra, en petites piscines d’aigües caldes. El llibre del Quim es titula L’antic país antic. La romanització de l’Urgellet i Andorra, editat per Anem editors en la col·lecció Assaig, recerca i pensament. Hi aplega les passes d’aquella gent de fa dos mil anys i llurs rastres estudiats per arqueòlegs i historiadors, lligant-ho amb un cosit de traça personal fet de fil d’estima i aprenentatge cap i del terral. El felicitem. El llibre té pròleg de la historiadora Cristina Yáñez i epíleg de l’etnògraf Robert Lizarte, que reblen el clau en el sentit de valorar els temps passats no tan sols en els fets ocorreguts sinó pensant en les persones que els van fer possibles. Us agradarà degustar el llibre L’antic país antic talment com si fos una clotxa, amb arengada, ceba, formatge i pernil andosins.