Cirurgia de guerra

Avui dia tothom sap que a les guerres predomina el tipus de client per als metges de ferits de tota mena i amb les armes actuals, cada cop més destructives, es provoquen lesions en forma de ferides per tot el cos amb participació de quasi tots els òrgans. És camp, doncs, d’un 90% de la cirurgia. Cal recordar que el fundador d’aquest tipus de ferit ha sigut obra del metge austríac Dr. Lorenz Böhler, que a principi del segle XIX es va dedicar intensament a Viena a reparar aquests lesionats per traumatismes múltiples, demostrant que la seva curació era més ràpida i es curaven amb menys seqüeles, que resultaven més econòmics per a les companyies d’assegurances. Així va néixer l’art de curar els traumatitzats com a part de la cirurgia general o traumatologia.

La demostració de Böhler incloïa la necessitat que fos una dedicació completa a rebre’ls, curar-los i seguir fins a l’alta o la seva curació, tot per un únic facultatiu o traumatòleg. Va recollir tots els seus casos en un petit tractat que va ocupar uns 20 toms i va servir d’ensenyança a metges de tot el món.

A Catalunya, el catedràtic de cirurgia Joaquim Trias i Pujol va triar un alumne seu, el doctor Jimeno Vidal, i li va dir: “He conegut un metge austríac que m’ha convençut que triés una persona per tractar els ossos trencats o torçats.” Començà en un dispensari a l’Hospital Clínic que denominaren dispensari dels ossos. Poc després va començar la guerra civil i Jimeno va tenir l’oportunitat de treballar al citat dispensari i poc després va passar a crear el mateix en hospitals de campanya per tot Catalunya. Així nasqué la veritable traumatologia a Espanya de la mà de Jimeno Vidal, que torna a Àustria i continua practicant les ensenyances a Viena i segueix a Graatz, de la mà del verdader mestre.

Veiem ara que l’interès dels metges, com sempre, és cuidar-se de la curació dels malalts de la millor manera possible. Però això durant les guerres, entre les dues mundials i les múltiples a l’Àfrica, ha pres un camí diferent, més rebuscat i cruel. Els militars, no podria ser ningú més, observaren que després d’una batalla, els ferits vius causaven un bon enrenou, s’havien de recollir, traslladar-los a un centre de curació, etc., fet que ocupava necessàriament homes o combatents, material, cotxes, etc., que se separaven de la resta de combatents i, per tant, no sortia a compte, era més pràctic matar l’enemic o fer més ferits. Això, acceptat per quasi tots els exèrcits, va originar un tipus d’armes i explosius que no mataven, però sí que ferien.

Així van aparèixer les mines antipersona, que ajuden aquesta teoria. Trepitjar una d’aquestes mines obliga quasi sempre a amputar el peu o la cama, però no mata i tots contents.

En una guerra moderna, fa uns anys, va aparèixer una arma original d’un combatent rus, el senyor Kalàixnikov. És la que té un carregador recorbat inferior. És de fabricació soviètica. Ara també es poden adquirir igual, però de fabricació xinesa. Són molt eficaces i estan bé de preu. La gràcia és que no s’encasqueten mai. Sembla que la còpia xinesa no és tan perfecta com l’original russa.

Aquesta teoria exposada que són millors les armes que no matin, però que sí que deixin ferits greus podria ser l’explicació que veiem a la guerra de l’Orient Mitjà, amb bombardejos a hospitals, fet inaudit, prohibit a totes les convencions internacionals.

A totes les societats humanes existeixen normes. La referència més antiga escrita és el Codi de Hammourabi, rei de Babilònia. En l’actualitat, tots els països susceptibles de participar en un conflicte armat han subscrit normes com, per exemple, les convencions de Ginebra. La primera (1864) es refereix al comportament dels combatents, a protegir les persones que no participen com a combatents.

II (1899). Millora de la sort dels ferits i dels nàufrags.

III (1929). Convenció per millorar la sort dels presoners de guerra.

IV (1949). Convenció relativa a la protecció de persones civils en temps de guerra.

Existeix un dret internacional humanitari. La dignitat dels ferits ha de ser respectada. Els quatre convenis citats són avalats pels països contendents i per les Nacions Unides, de les armes clàssiques o armes amb municions especials.

Convencions de la Haia: prohibició de la mida de certes municions. Mines antipersona. Prohibició d’armes amb munició especial. Prohibició de matar un presoner que es rendeix.

El dret internacional humanitari es regeix per la deontologia mèdica i la necessitat de les ferides que presenta, sense tenir en compte la nacionalitat i la religió, etc.

Altres característiques de les guerres

L’augment considerable d’accidentats, segons els atacs de l’enemic. Això obliga a fer una tria de ferits i classificar-los segons plans prèviament acordats, per gravetat, per regió afectada, etc. També obliga amb un repunt de ferits a mobilitzar personal. Aprofitar el personal en relació amb l’experiència i coneixements.

Tractament de les ferides. En principi, totes les ferides de guerra que entren estan molt contaminades. A la Primera Guerra Mundial no estaven vacunats els soldats. A la Segona, a l’exèrcit aliat estaven tots vacunats contra el tètan, mentre que a l’exèrcit alemany, no. La mortalitat per aquesta malaltia va ser notòria.

La norma davant la possibilitat d’infecció era no suturar cap ferida. El gran mestre i doctor Ferran Collado, del qual vaig aprendre de jovenet participant com a cirurgià la guerra civil, en cas de fractures obertes i ferides grans anfractuoses recomanava retallar les vores destrossades i brutes, aliment preferit dels microbis. A mi, metge jove, m’explicaven que estava prohibit als cirurgians novells suturar quasi totes les ferides.

Era molt millor tractar una ferida netejant-la i treure les vores contusionades.

El tractament quirúrgic de les ferides era el preferit i guardar els antibiòtics per a més tard. A més, al front no sempre hi havia de tot.

Paper de la transfusió sanguínia

Al segle XIX va haver-hi experiències de fer transfusions amb sang d’animals i en aquella època a Rússia van provar la sang de cadàver humà. El resultat, dolent, no ho va fer recomanable. A principi del segle XX, que es van detectar els antígens de les hematies i van servir per homogeneïtzar la sang i classificar-la en grups A, B, AB i 0, en conseqüència van desaparèixer els accidents, les transfusions es van prodigar als soldats considerant provats els efectes revitalitzadors a soldats. Calia transportar la sang prop dels ferits i això es va aconseguir gràcies a dos personatges. Un, el metge canadenc Norman Bethune, que filtrarà la sang evitant que es coaguli i inventant unes ambulàncies amb neveres que faciliten el transport i fent arribar la sang prop dels malalts ferits amb la possibilitat d’operar. Aquest procediment va salvar moltes vides de soldats enemics a distància. Bethune es va fer comunista i va visitar la Xina, sent amic de Mao Tse-tung, i va augmentar el seu entusiasme per la política d’esquerres i el seu mètode per a transportar la sang salvadora. Junt amb el català Federic Duran Jorda, que paral·lelament estudiava la sang a l’Institut català d’hemoteràpia, creat per ell mateix. L’interessant és que Bethune va arribar al Canadà i va ser rebut com un heroi, i de Duran, en un ambient feixista dels guanyadors, ni consta el nom en cap llibre de medicina. Quan el doctor Bethune morí, igual que al Canadà, a la Xina li van fer una estàtua i un munt de carrers porten el seu nom.