Ens marquem un vals?

Alfred Hitchcock i Billy Wilder rodarien sengles pel·lícules al voltant del vals vienès, un tema fascinant, sens dubte. Però avui, més que parlar de la família Strauss o de Joseph Lanner ens referirem als dos colossals cineastes: Hitchcock, que rodaria Valsos de Viena l’any 1934 a Anglaterra, i Wilder, que dirigiria El vals de l’emperador el 1948 a Hollywood.

I ja posats a fer ens referirem també a Testimoni de càrrec, que Billy Wilder rodaria a Hollywood l’any 1957, què més aviat ens fa pensar en una de les millors cintes d’Alfred Hitchcock, fet que realment ens pot desorientar. Basada en la novel·la homònima d’Agatha Christie, Witness for the prosecution, seria Marlene Dietrich qui proposaria a la United Artists portar-la a la pantalla, recomanant o gairebé exigint que el director fos Billy Wilder, amb qui ella havia treballat a Berlin Occident uns anys abans. I la Dietrich ho suggeria perquè recordava la poc gratificant experiència d’haver actuat a les ordres de Hitchcock, amb qui les coses no van rutllar gaire bé pel que sabem; res d’estrany, per altra banda.

Canviem d’escenari. Em pregunto què és el que devia moure Hitchcock a abordar l’univers del vals vienès, cosa que en aquells moments sorprenia més d’un. El cineasta britànic hauria de tractar la vida del Johann Strauss fill, l’immortal compositor d’El Danubi blau, el bis obligat cada any al Concert de Cap d’Any a la capital austríaca. D’entrada, no semblava pas un tema d’intriga característic del director londinenc i, de fet, Valsos de Viena es consideraria una obra menor del realitzador de Rebecca. Però, què voleu que us digui, a mi m’atrauen les considerades obres menors dels grans mestres. Més d’una vegada, una obra etiquetada de menor, amb el pas del temps s’ha convertit en peça de culte, i en tenim mostres; sense anar més lluny, la mateixa Testimoni de càrrec, que més d’un va qualificar llavors d’obra fluixeta, i fixeu-vos on és avui. Ja voldrien molts cineastes ser autors de pel·lícules menors d’un Ernst Lubitsch, un John Ford o un Howard Hawks, i els que em deixo al tinter!

També m’agradaria saber què o qui engrescaria Billy Wilder a filmar El vals de l’emperador 14 anys més tard que Valsos de Viena de Hitchcock. Pel que apunten les cròniques, el director nascut el 1906 en territori de l’imperi austrohongarès volia fer un musical al més pur estil de Hollywood, tot i que ell mateix més tard declararia: “Mentre menys es parli d’aquesta pel·lícula, millor.” El més probable és que, abans d’iniciar el rodatge, pensés que fer un musical amb Bing Crosby l’ajudaria a superar –no pas a oblidar– l’horror dels camps d’extermini nazis. I recordava: “Quan estic content filmo drames i quan estic trist, comèdia.” Cal no oblidar que la seva mare i membres de la seva família van ser assassinats a Auschwitz pel sol fet de ser jueus.

La Paramount sí que ho tenia clar: volia que Wilder treballés amb el crooner de moda, Bing Crosby, l’estrella mediàtica de la cançó nord-americana, que era una màquina de fer diners a cabassos per omplir les butxaques dels productors. D’alguna manera, a Wilder també li encaixava la idea perquè era com tornar de nou al seu país, que havia viscut la glòria de l’imperi en vida de Sissí, i també perquè la trama de la pel·lícula tractaria un fet autèntic: la demostració del precursor del magnetòfon al mateix emperador Francesc Josep per part d’un inventor que buscava finançament per al seu nou i sorprenent aparell.

I ara, què us sembla si parlem una mica més de Testimoni de càrrec, la pel·lícula que molts estan convençuts que és de Hitchcock, però que rodaria magistralment Billy Wilder amb el missatge identificatiu i reiterat del mag del suspens britànic: “Qui la fa, la paga.” Hitchcock, educat en el rigor dels jesuïtes, mai no deixava cap crim sense el merescut càstig o condemna. I així ho recorda a la cinta el personatge de Sir Wilfred Robarts, l’advocat defensor del presumpte homicida Leonard Vole. Un superb Charles Laughton encarnant el prestigiós jurista aconsegueix que declarin no culpable l’assassí. A més a més, trobo divertit quan, durant el judici, Sir Charles es fa el longuis fent creure a la seva infermera, present a la sala, que es pren la prescripció per al cor tot bevent d’un termos on en lloc de cacaolat hi ha brandi.

I trobo també ocurrent i original l’anècdota de la preestrena de Testimoni de càrrec en exclusiva per a la família reial britànica, amb la reina Isabel II al capdavant. Van fer-los prometre solemnement que no revelarien a ningú el final de la pel·lícula, una recomanació que s’estendria igualment al públic quan es projectaria a les sales comercials. En realitat, Billy Wilder acceptaria gustosament dirigir Testimoni de càrrec tot subratllant que ell volia, precisament, fer una pel·lícula com si fos el mateix Alfred Hitchcock, i ho va aconseguir amb escreix. Fins i tot el mag de suspens visitaria encantat el plató durant el rodatge.

Però no acabarem sense rememorar allò que deia Marlene Dietrich: “Jo només he treballat per a dos grans directors a la meva vida: Joseph von Stenberg i Billy Wilder.” I la cirereta al pastís a Testimoni de càrrec seria allò altre que exclamaria el lletrat defensor Wilfred Robarts un cop apunyalat Leonard Vole per part de la seva dona oficial: “Ella no l’ha matat, l’ha executat.” Aquesta impressionant escena final confirma una vegada més el leitmotiv de les pel·lícules de Hitchcock: “Qui la fa, la paga.”