El missatge viu de Rodríguez de la Fuente

“Tu que crees que haría Félix si viviera todavía?”, em preguntava una amiga de Poza de la Sal en conversa telefònica aquest dijous. “Probablemente se sentaría con Antonio Sanjuanes, en un banco de la plaza Nueva, como todos los viejos y, recordando a Polis, nos contaría sus correrías de niño y sus aventuras de la vida. Eso sí, le saldrían las palabras a raudales y no dejaría títere sin cabeza viendo la ferocidad con la que devoramos la naturaleza”, li vaig contestar. Una resposta semblant a les que es lliguen a tantes preguntes amb el mateix sentit dites per molta gent que encara manté viu el record de Rodríguez de la Fuente. Què diria el Félix davant la desforestació amazònica i africana, davant la fosa dels casquets polars, davant l’escalfament del nostre planeta? Podem suposar el seu capteniment, perquè el seu missatge, en certa manera fa gairebé mig segle que continua viu, que és vigent, lúcid i commovedor. Gràcies a les imatges dels seus programes a la televisió i a la veu dels seus programes a la ràdio, aquells ensenyaments, aquella transmissió de cultura, aquells advertiments, ens serveixen i ens són propicis quan ens cal sensibilitat i pedagogia relacionada amb el medi ambient. Perquè és indubtable que Félix Rodríguez de la Fuente va ser un divulgador i un sensibilitzador, un despertador de consciències adormides, un pensament preclar en una època en què els animals salvatges eren vistos com a peces de caça i els boscos de pins es valoraven com a tones de fusta i prou i pitjor encara, alzinars, rouredes, savinars, ginebredes, s’arrencaven per plantar-hi pins. I qualsevol patamoll, bassa, estany, llacuna, més o menys extens, envoltat de camps, era objecte de dessecació com a zona insalubre, com així eren considerades. Amb la irrupció d’aquell jove burgalès de Poza de la Sal a la televisió, del qual emanaven a raig paraules encertades i valentes, seductores, Espanya va tenir la sort de començar a aturar la voràgine destructora de la natura i fer per salvar espais naturals que avui en dia són santuaris de vida, de biodiversitat: les maresmes del Gualdalquivir a Doñana, las Tablas de Daimiel, la laguna de Gallocanta, la laguna de Fuente de Piedra, l’Albufera de València, el cañón de Añisclo, l’arxipèlag de Cabrera, el monte del Pardo, a Madrid són preservats gràcies a la tasca pionera de Félix, feta juntament amb altres biòlegs i naturalistes marcats amb el mateix caràcter i força de voluntat en la salvaguarda de la natura: el val·lisoletà José Antonio Valverde a Doñana; l’aragonès Adolfo Aragüés a Gallocanta, Añisclo i Belchite; la periodista valenciana Maria Consuelo Reyna a l’albufera de València; l’ornitòleg Jordi Sargatal als aiguamolls de l’Empordà o el càntabre Jesús Garzón, Suso, a Monfragüe, Oyambre, Cabañeros i Somiedo, que ens va deixar el 23 de desembre passat a 77 anys, del qual parlàvem quinze dies abans de la seva mort en aquesta tribuna, tot valorant la transhumància, de la qual Suso va ser el màxim defensor amb el Projecte 2001 de l’Asociación Concejo de la Mesta i tanta altra gent seduïda pel missatge del Félix que van crear associacions per salvar el seu rodal, com l’asturià Roberto Hartasánchez amb el Fapsa (Fondo en Asturias para la Protección de los Animales Salvajes).

El Félix hauria fet 96 anys dijous passat. Moria d’accident d’avioneta el 14 de març de 1980 a Alaska, just el dia que complia 52 anys. Aquell dissabte al matí, en rebre la trista notícia, molta gent que l’admirava, que l’estimava, va plorar, vam plorar. També el pare del Climent Miró, que li deia al Climent, il·lusionat tant un com l’altre davant del televisor, que els ossos el Félix els devia gravar a Santa Magdalena, a les solituds de la Ribalera. I és que era tanta la força comunicativa i la profunditat descriptiva i emotiva del seu missatge, que ens arribava al cor amb els programes d’El Hombre y la Tierra, que aquest 2024 també farà 50 anys, que van començar a emetre’s per TVE. Ens arribava al cor i ens feia obrir els ulls i estimar encara amb més sentiment els nostres rodals naturals, els més propers i volguts, com li passava al pare del Climent que bategava recordant els boscos i els fondals de la Ribalera en veure altres paratges semblants que Rodríguez de la Fuente ens portava a casa i com bategava la immensa majoria de seguidors dels programes del Félix. Quaranta-quatre anys cap aquí, encara és viu el batec del seu missatge.