10 anys del inici de la guerra entre Rússia i Ucraïna

Als que es varen sorprendre perquè no havia dedicat una Tribuna del Diari als 2 anys de la invasió del 24 de febrer de 2022, els responc recordant que en realitat la guerra va començar el 18 de març de 2014, avui fa 10 anys.

En precedents articles ja vaig denunciar que la principal causa de la invasió de 2022 va ser la inacció dels països occidentals per no haver actuat llavors com la situació requeria, davant l’annexió de la península ucraïnesa de Crimea, que al capdavall ha estat la plataforma militar des d’on Rússia perpetra la seva maldat i pretén obtenir el domini del mar Negre que ens abocaria, entre altres, a una dependència alimentària sotmesa a la voluntat de Putin.

Després dels fronts del Japó, amb qui no han firmat la pau des de la Segona Guerra Mundiala causa del refús dels russos de retornar les Illes Kurils al seu legítim propietari, els conflictes d’Afganistan que continua latent, Txetxènia, Armènia, Azerbaidjan i Transnístria, confrontació amb Geòrgia que encara té la província d’Ossètia ocupada, el monumental embolic que estan muntant a Àfrica i el problema que s’acosta amb la Xina per la tinença de les riques estepes siberianes que els xinesos pretenen recuperar, Rússia ostenta amb preeminència la “Palma d’or” dels conflictes universals.

Per no parlar del combat interior, que a causa del mal estat dels immobles russosprovoquen sovint la caiguda de notables opositors per les escales dels edificis, la precarietat de les finestres per on és perillós aboiar-se, o la poca recomanable qualitat de les seves infusions de te que han costat la vida a centenars de persones com Volkov, Markelov, Nemstov, Prigozhin, Giolovliov, Skripal, Litvinenko, Navalni, Politkóvskaia o els 4 màxims dirigents de la poderosa empresa petroliera Lukoilk, el darrer dels quals, Robertus, va aparèixer penjat al seu despatx aquesta setmana. Benvinguts al regne de la violència i del terror.

A l’hora d’intentar trobar la solució que ens portaria a una pau universal, cal recordar els axiomes dels dirigents del Kremlin. Tots hem vist recentment en un groller clip propagandístic el mal gust de Putin alliçonant un estudiant afirmant “Has de saber que Rússia no té fronteres”, o coneixem l’enunciat que assevera que “allà on un rus posa el peu, és Rússia per sempre”, i que la diplomàcia universal, quan es tracta d’argumentar un problema amb els russos, admet el seu perniciós principi “Parlem, però el que és meu, és meu, i ara si vols discutim que fer amb el que és teu”.

Cal afegir l’absoluta nul·litat de crèdit que mereix tota negociació, conveni o intent de tractat amb els russos, que no respecten ni els acords oficialment signats pel seu estat, com el famós Memoràndum de Budapest de 1994 pel qual, paradigma de la deslleialtat, es varen comprometre a defensar la integritat d’Ucraïna davant qualsevol atac extern vingui d’on vingui, i han sigut precisament ells, els invasors! No cal afegir-hi paraules.

Davant aquestes circumstàncies és impensable creure en la possibilitat d’un diàleg, i molt menys d’un acord amb garantia de ser respectat per la seva part, i em sap greu escriure que el Papa Francesc faria bé d’ocupar-se dels gravíssims problemes que té dins l’Església i s’abstingui de proposar ingènues solucions al conflicte.

S’equivoquen els que pensen que la guerra entre Rússia i Ucraïna no ens afecta, perquè és com la capsa de Pandora, de la que si l’obrim en sortiran tots els mals i problemes, que ja no tindran solució.

Cal saber tancar com va fer Pandora, abans que s’escapés l’esperança, la capsa per on varen sortir tots els mals de l’univers. D’aquí ve l’apotegma que diu que l’esperança és l’últim que es perd. Sabrem comprendre-ho? Sabrem fer-ho? Si la resposta és que sí, cal fer-ho abans que sigui massa tard.

La invasió de Crimea va ser el punt de partida d’un conflicte que només pot acabar amb la total destrucció del país ucraïnès o amb el retorn de totes les terres injustament ocupades incloent-hi la “Perla del mar Negre”, que espero poder tornar a trepitjar algun dia.

*Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna al Principat d’Andorra