L'assassinat del coronel Escobar

La tarda del 7 de febrer de l’any 1940, el jutge comandant Monteys, de la causa contra el coronel de la guàrdia civil Antonio Escobar Huertas, va rebre l’advocat d’aquest, Andrés Sierra Valverde, per comunicar-li que la sentència havia estat aprovada a Madrid i obrava al seu poder amb el cumplase reglamentari, i que a petició de l’advocat es complirien els honors militars reglamentaris a l’acte de l’afusellament.

L’advocat, ara vestit amb uniforme militar, va tornar al castell per reunir-se al despatx del comandant de la fortalesa amb aquest, el jutge de la causa, el seu secretari i soldats de guàrdia.

El jutge procedí a la lectura de la sentència. Tots els presents dempeus i amb un absolut silenci i serietat escotaren fins al final. Escobar, després de sentir que es farien honors militars, es va dirigir al seu advocat, li va allargar la mà i va donar les gràcies. A continuació, es va inclinar sobre la taula i va signar la sentència amb l’enterado corresponent.

Durant aquest acte arribaren al castell dues camionetes amb cinquanta guàrdies civils per fer-se càrrec del presoner a l’ordre d’un càpita i acompanyar-lo fins a la capella.

A la porta esperaven el fill, Antoni, que complia condemna al mateix lloc, i la seva muller, Angelita. Es varen abraçar fort i llargament en silenci. En aquell moment el jove va manifestar més tard que el pare li va demanar sota jurament que mai més guardés venjança ni odi als que havien sigut els responsables d’acabar amb la seva vida tan vilment.

A les quatre de la matinada es va confessar i va rebre la comunió, i el capella de la presó li va administrar l’extremunció. Tot seguit els presents van assistir a una missa que el condemnat va seguir amb un missal de la seva propietat.

A continuació, la guàrdia d’honor de cinquanta guàrdies va acompanyar el general cap al lloc de l’afusellament. El capellà li va posar a les mans una creu que va guardar fins al darrer moment. Un cop col·locat, el tinent que comandava l’escamot li va allargar la mà i li va demanar disculpes.

Escobar va respondre: “No se preocupe i cumpla con su deber. Dejeme decir solo dos palabras antes.” El tinent va ordenar als soldats de l’escamot, la meitat amb un genoll a terra i la resta, darrere dempeus.

Escobar, també agenollat, va cridar amb màxima força: “¡Atención al pelotón Apunten... Fuego!” La descàrrega va sonar fort com un sol tret.

Escobar va caure a terra. El metge militar assistent en veure que encara es movia va assenyalar al tinent cap de l’escamot amb el dit al cap i es va procedir al tret de gràcia. Després del primer tret de gràcia encara es movia i el metge llavors va assenyalar al cor, on el segon tret de gràcia va fer l’efecte esperat.

Els cinquanta guàrdies recentment arribats van formar en fila de tres i precedits, per una banda, de trompetes i tambors van desfilar marcant el pas al costat del cos sense vida del general.

El lector es preguntarà: qui era aquest oficial i per què es va complir l’ordre directa de Franco, que no va fer cas de les múltiples sol·licituds d’amnistia i commutació de la pena capital.

A Antonio Escobar Huertas, membre del cos de la guàrdia civil, els seus mèrits militars i personals li han sigut restablerts, com el càrrec de general de brigada que pels seus mèrits en el moment de l’afusellament havien rebaixat al nivell de tinent coronel. Aquest any afortunadament en una revisió del seu cas s’ha reconegut l’antiguitat al cos que li corresponia. A aquest home, creient religiós catòlic, d’una integritat i fidel als seus principis excepcionals, li va tocar viure un moment històric terrible, com va ser una guerra civil, d’una barbàrie i crueltat fora de tot raonament lògic.

Escobar era fill d’una saga de militars espanyols. Net i fill de generals. El pare morí a Cuba en el període de la guerra contra els Estats Units i la revolta de la colònia. Ell mateix manifestà a les seves memòries que era una empresa perduda, lluny de la metròpoli, difícil de mantenir el subministrament bèl·lic per la distància, amb un oceà pel mig i la lluita contra l’exèrcit americà i els rebels cubans. Antonio era pare de quatre barons militars tots oficials i tres noies, una d’elles monja. Quan era jovenet son pare l’aconsellà d’entrar a la guàrdia civil, cos dedicat a mantenir l’ordre públic i més ben pagat que l’exèrcit regular. En aquell moment ningú podria imaginar-se que uns quants militars africanistes donarien un cop d’estat creant una guerra civil, la més cruel i pitjor guerra entre germans. Cal explicar que l’exèrcit regular del país no tenia res a veure amb la guàrdia civil. Aquesta, creada l’any 1844, malgrat un escalafó de comandament igual que l’exèrcit regular, tenia la missió de guardar l’ordre públic. L’exèrcit regular, sota el comandament del govern i el seu ministre de la Guerra, tenia com a missió defensar el país d’agressions exteriors. Escobar, poc abans del 18 de juliol, va ser traslladat a Barcelona amb l’encàrrec de mantenir l’ordre públic. El dia 18 de juliol en assabentar-se que els militars destinats a l’Àfrica s’havien revoltat i que a Barcelona hi havia moviment de gent, civil, alguns amb armes, es va presentar al Palau de la Generalitat i va demanar entrevistar-se amb el president Companys. Davant del president va dir que es posava a les seves ordres, com a tinent coronel d’ordre públic. Es va interessar per on havien sortit les armes i en quina proporció estaven armats membres anarquistes i comunistes. Companys li va explicar que el capità general de Catalunya era el general Godet i que estava de viatge, que en avió militar tornava a Barcelona procedent de Mallorca, i que els anarquistes eren els més armats i havien ocupat la telefònica de la plaça de Catalunya. Escobar es va preparar i va comandar marcant el pas militar una columna de 2.000 guàrdies civils i va marxar cap a l’edifici de la telefònica. Eren forces del Partit Comunista i Anarquista les ocupants i al darrere hi va haver una petita operació militar per alliberar l’edifici. Uns dies més tard va assabentar-se que uns anarquistes havien ocupat i matat uns monjos al convent dels carmelites del carrer de Lauria. Una nova operació militar va alliberar el convent i els seus ocupants. Un dels caps dels revoltats era el general Mola, que va signar els seus manifestos com “El Director”i va deixar escrit que si no estaves amb el seu bàndol estaves contra ell. Va organitzar les forces carlistes de dretes. Godet es va manifestar membre del cop d’estat a la regió militar de Catalunya, que li va valdre ser afusellat ben al principi del cop d’estat. La guerra civil es va suspendre com a tal i es va convertir, amb els oficials com Escobar que van passar a l’exèrcit regular, i ell el van traslladar a Madrid i posteriorment a l’exèrcit d’Extremadura, que és on va acabar la guerra. Aquest escrit està inspirat en la magnífica novel·la històrica La guerra del General Escobar, premi Planeta 1983, escrita per José Luis Olaizola, que val la pena llegir, on fa una claríssima descripció de l’origen del cop d’estat i els seus responsables, i ressalta l’honestedat d’Escobar, a qui li van proposar marxar d’Espanya, com la majoria de caps militars, de les diferents tendències per salvar la vida i que ell va refusar.