La vellesa i la nostàlgia

Vivim en una societat en la qual cada vegada predomina més l’individualisme, que dona un major valor a un mateix, per sobre de les persones que ens envolten. Això no és només un error, sinó que a més porta a crear un entorn negatiu envers nosaltres mateixos.

En l’ampli camp de l’educació, cada vegada es fa més necessari crear una cultura de la família –tractant amb afecte els avis– i un nou humanisme capaç de promoure els valors de la persona. Un d’aquests valors bàsics és el respecte a l’altre i, encara més, el respecte a la nostra gent gran.

Si fem un repàs de totes les civilitzacions passades, trobem un punt comú i és el respecte als ancians. Respecte i veneració, perquè se’ls reconeixia el seu coneixement de les coses a conseqüència de l’experiència i reflexió.

Els ancians van ser durant segles el cor de la nostra civilització: En el si de la família, en l’organització política, en el culte religiós, la seva veu era escoltada, i els seus consells, atesos.

Avui, una societat que ha reduït els seus vells a la irrellevància és una societat que, per no fixar-se en el seu passat, està incapacitada per afrontar el seu futur. En els temps que vivim, fa la sensació que s’intenta prolongar l’adolescència fins a la maduresa i la maduresa fins al moment que hauria d’ocupar la vellesa.

Arribada l’hora final, ens sentim incomplets i buits. Així s’explica com hem acceptat l’abandó de vells a les avantsales dels cementiris anomenats cínicament “residències”, on la nostàlgia es passeja a gust per tot el recinte diàriament. Ve a ser com la il·lusió, però a l’inrevés. La il·lusió ens fapaladejarel futur com un moment prometedor en què es compliran els desitjos. La nostàlgia consisteix a delectar-se en el passat record.

Quan girem la mirada enrere contemplem la nostra pròpia vida, la inevitable pèrdua de persones, de llars, de situacions en un temps que no ha de tornar. La nostàlgia porta sempre aparellada una certa dosi de melancolia i és pròpia de persones grans.

En resum, fer-se vell i veure’s en el mirall a partir d’una certa edat és depriment, però té la seva part positiva sempre que no ens fem trampa comportant-nos com unsbabaus fingint que tenim 30 anys menys.

*Javier Riestra, Vicepresident de Cooperand amb Llatinoamèrica