Breu relat sobre el Torneig de les Nacions de rugbi

Després del primer partit internacional de rugbi jugat entre Anglaterra i Escòcia el 27 de març de 1871, que Escòcia va guanyar per 1 a 0 perquè llavors només comptaven les transformacions, que valien un punt, mentre que els assaigs servien per donar dret a intentar una transformació, la Rugby Football Union, conjuntament amb la International Rugby Football Board, varen considerar la conveniència d’organitzar una competició que sota el nom d’International Championship va celebrar la seva primera edició l’any 1883, enfrontant les quatre nacions britàniques, Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les, a partit únic, visitant cada equip el seu oponent l’any següent i així successivament, amb un esperit d’amateurisme pur.

Aquest torneig, que no reconeixia guanyador oficial, admetia, però, uns títols simbòlics, el més important el Grand Slam, que distingia l’equip que havia guanyat tots els partits d’una mateixa edició, també la Wooden Spoon (Cullera de fusta), distinció que no volia cap equip perquè s’atribuïa a la formació que perdia tots els partits del mateix any, i la Calcuta Cup, en record del primer partit internacional abans mencionat, que encara ara es disputen cada any Anglaterra i Escòcia.

De totes aquestes distincions no existia cap guardó físic ni trofeu material, i ningú podrà mai mostrar un jugador o un capità airejant una copa o trofeu com a guanyador del torneig, ni de la Cullera de fusta, ni de la Calcuta Cup, fins a temps recents, dels quals parlarem més endavant.

Els canvis varen arribar amb la inclusió de França a principi dels anys trenta, quan el torneig va passar a denominar-se Torneig de les Cinc Nacions, amb la creació d’una classificació impulsada pels periodistes del diari francès L’Équipe, que atribuint dos punts al guanyador de cada matx publicaven un resultat final virtual sempre en absència d’un trofeu físic oficial, que es va crear sota el nom de Major Troopy i rep el guanyador del torneig només des de l’any 1993, que no deixa de ser aleatori perquè els enfrontaments es disputen a partit únic, afavorint l’equip que, per exemple, en una edició li toca acollir els més forts i visitar rivals més assequibles.

Aquest és el resultat imposat pels pensadors del rugbi actual, que combinen amb un resultat qüestionable el romanticisme dels temps passats i el realisme econòmic neoliberal. Business is business.

Seguint aquesta nova tendència, estan creixent ara com bolets diversos trofeus, alguns dels quals cal reconèixer que tenen la seva gràcia. Així, trobem els trofeus Millenium entre Anglaterra i Irlanda des de 1988, el Centenary entre Irlanda i Escòcia des de 1989, l’Eurostar entre Anglaterra i França des del 2000, el Garibaldi entre Itàlia i França des del 2007, el Doodel Wier entre Escòcia i Gal·les des del 2019, o el Cuttitta entre Itàlia i Escòcia creat el 2022.

Amb l’admissió d’Itàlia l’any 2000 el torneig es denomina ara Torneig de les Sis Nacions.

Amb aquest article espero haver aportat alguna nova coneixença sobre els orígens històrics i evolució del Torneig de les Nacions.

Vaig tenir la idea d’escriure’l després d’una de les habituals trobades que tinc amb els amics Conrad i Nito, com jo antics jugadors del VPC amb qui durant anys ens hem pelat els genolls i malmès les costelles practicant aquest meravellós esport.

* Antoni Zorzano, Antic jugador del VPC Andorra Rugby XV