Pont

Veient les notícies, i sobretot les imatges, del pont tombat a Baltimore per un vaixell sense control venia al record l’antecedent d’un sinistre semblant a Maracaibo, que anys més tard continuaven explicant membres de l’Euskal Etxea-Centro Vasco de Caracas. Un altre mercant ingovernable va tombar un dels pilars que el sostenien, i els interlocutors a la capital veneçolana hi afegien amb to admiratiu: “I al capità el van condecorar, perquè va minimitzar els danys, sobretot el nombre de víctimes humanes”.

Aquell capità, Abelino, era el pare de l’actor i director conegut professionalment com a Xabier Elorriaga, amb llarga experiència no només en el cinema, en què va participar en pel·lícules històriques enaltidores del patriotisme català, sinó també en la comunicació: realitzador en la televisió pública italiana RAI, un dels professors de la facultat de periodisme de l’Autònoma de Barcelona que després va posar en marxa la del País Basc a Leioa, Biscaia.

L’exili del 1939, en el cas basc, va tenir com a destinació Veneçuela i no pas Mèxic, on van anar majoritàriament els republicans espanyols. La causa va ser un acord entre el lehendakari Agirre i l’aleshores president del país americà, que va autoritzar l’arribada de desenes milers d’homes amb la típica txapela, que després s’acollirien al reagrupament familiar. Concretament, explicaven, en pocs mesos i amb diversos vaixells, van ser uns deu mil, al port de la Guaira, per recalar d’entrada a Caracas, que aleshores tenia cent mil habitants. Arribaven amb passaport basc, no espanyol, signat personalment per Agirre, com els documents andorrans els signa i lliura tradicionalment el Cap de Govern.

Són dades biogràfiques no gaire conegudes de personalitats basques cèlebres d’avui. Elorriaga va néixer a Maracaibo, “Txiki” (José María) Benegas, el dirigent socialista, va arribar al món a Caracas i l’exsenador del PNB Iñaki Anasagasti a Cumanà, ciutat costanera de l’orient del país, on els bascos van crear les primeres companyies pesqueres i conserveres veneçolanes.

Potser els lectors i les lectores consideraran sobreres totes aquestes explicacions. Són, però, records inesborrables de qui escriu, com aquella ikastola (escola) en què les classes s’impartien en basc i, en arribar els i les alumnes, s’hissaven les dues banderes i es cantaven el “Gloria al bravo pueblo” i el “Gora ta gora”.

Ara, segons van confirmar actuals socis del centre, i com es podia témer, el gruix d’aquelles realitats i tradicions s’han perdut. Gran part de les personalitats destacades entre els bascos de segona generació –arquitectes, titulars de càrrecs públics, metges, juristes...–, ara, amb el nou règim polític i la pèrdua d’estatus en la vida i la societat del país americà, una part notable dels “bascunyans” han decidit refer les vides respectives a la terra dels seus avantpassats, que sempre han considerat seva, en un segon exili a l’inrevés.

De tota manera, l’Euskal Etxea de Caracas es manté, mes que actualment hi prevalguin les activitats socials sobre les polítiques que resten, a més del frontó i de les commemoracions i celebracions assenyalades com ara l’Aberri Eguna (diada de la pàtria), que és avui, com cada Diumenge de Pasqua, que es podrà notar enllà on hi hagi més d’un basc; fins i tot si n’hi ha un de sol –amb menys soroll, això sí–.