Diguis el que diguis, ets el que fas

Tots coneixem persones especials de les quals ens agrada envoltar-nos. Són persones que transmeten alegria, llum i que poden actuar com a guia perquè el nostre pas per la vida sigui millor. Són aquestes persones a les quals anomenem bones.

Ser persona és un repte existencial important, un objectiu educatiu, fins i tot terapèutic quan algú no es reconeix o no es troba a si mateix. I ser bona persona és més necessari que mai en els temps que vivim.

Tots hauríem de tenir aquesta essència de bondat en el nostre comportament cap a nosaltres mateixos i cap als que ens envolten. Però des que naixem ens van ocorrent coses en la relació amb els altres que ens generen defenses protectores, que ens impedeixen connectar amb el nostre interior, i hem de posar en marxa una sèrie de mecanismes que marquen el nostre diàleg intern i les nostres relacions.

Vulguis o no vulguis, ho reconeguis o no, tu ets aquí gràcies a la bondat que molta gent ha dipositat en tu. I a partir d’aquest reconeixement, i agraïment, comença tot, i també les primeres preguntes d’autoconeixement: d’on vinc? Com he arribat a ser qui soc? Qui m’ha ajudat a mi? A qui he ajudat jo encara sense saber-ho? Què faig amb tot el bo que he rebut gratis, de manera generosa? Un exercici molt interessant, perquè com més autoconeixement tenim, millors ens fem.

Segons l’educació que hàgim rebut i la vida que hàgim caminat, podem tenir una part autocrítica molt extrema, una altra amb tendència a sentir-se culpable, una altra que recorre al victimisme i una altra que necessita l’èxit i reconeixement social per nodrir-se. També existeix una altra que pot sentir la necessitat de donar una imatge constant de fortalesa i una altra pot voler ser complaent amb els altres. Altres parts generen respostes més hostils i defensives davant els altres, mentre que unes altres prefereixen no sentir res per no patir.

Així som i així ens mostrem al món, gairebé sempre de manera inconscient, però al marge del nostre llegat i vivències, la bondat cal reconèixer-la i treballar-la. És dins de cadascun de nosaltres. És com una planteta que ha de ser regada, abonada i podada. Hem de treballar-la en el nostre interior i en el dels més petits, com una assignatura més obligatòria en els currículums escolars. Impregnar en ells aquesta bondat que tot ésser humà pot transmetre si s’ho proposa. Els adults hem de plantar la llavor de la bondat i la solidaritat en els nostres nens i, sobretot, predicar amb l’exemple, perquè diguis el que diguis, ets el que fas.

Respecte a la pregunta anterior, què faig amb tot el bo que he rebut gratis, de manera generosa?, podria ser una manera de plantejar-se a quin compromís prosocial puc comprometre’m, perquè a vegades ens posem objectius i tasques prosocials com, per exemple, un voluntariat, amb certa pressa (jo també l’he tinguda) per donar-nos als altres, visibilitzar la nostra aportació, presentar-la i comunicar-la, perquè si no sembla que no està succeint res, que no estem fent res. I no és així. Tot triga el seu temps i tot passa quan estem veritablement preparats. No hem de precipitar res encara que les nostres ganes ens pressionin, perquè quan es tracta de donar-nos als altres, és una cosa molt seriosa en la qual hem d’estar ben preparats i segurs.

Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos alguna cosa que no he esmentat i segur que algun de vosaltres ha pensat: pot algú que no es vol i respecta a si mateix, que no s’aprecia i s’estima, realment estimar bé uns altres, ser bondadós amb uns altres? Les ensenyances espirituals ens donen la resposta: “Estima els altres com a tu mateix.”

Així que, finalment, tot es redueix a ser conscient de què ens falta i voler canviar i millorar aspectes per sanar-nos, viure millor, cultivant la nostra bondat per aportar, sumar i millorar la vida d’altres persones.

* Carla Riestra, Presidenta de Cooperand amb Llatinoamèrica