Senyor Winton

Es definia com un home corrent, vivia a Anglaterra i era agent de borsa, les circumstàncies de la vida el van portar a visitar un camp de refugiats a Praga.

Era el 1938, posobra de la Segona Guerra Mundial, en aquell lloc hi havien aterrat famílies jueves de Txecoslovàquia que fugien de l’amenaça nazi.

El senyor Winton va recórrer el camp de punta a punta, fixant-se especialment en la quantitat de nens i nenes que hi malvivien, allò el va remoure profundament i no va descansar fins a muntar un operatiu per evacuar el més gran nombre possible d’infants.

De fet, van ser 669 nens i nenes que van poder escapar de la barbàrie nazi i tenir un futur, gràcies a un home corrent, que no va ser conegut fins cinquanta anys més tard, quan la seva esposa va descobrir en un maletí un manuscrit amb les fotos i els noms de tots els nens salvats.

En Nicholas Winton va passar de l’anònimat a ser un personatge públic, el magnat de la comunicació Robert Maxwell va publicar la seva història als diaris i la cadena anglesa BBC li va permetre conèixer alguns dels nens i nenes que havia pogut alliberar, i entre abraçades, petons i encaixades de mans finalment va poder plorar l’últim tren programat amb 250 nens que no va poder arribar a Londres, ja que els nazis el 1939 van envair Polònia i van tancar fronteres, impedint la sortida del comboi.

He conegut la història del senyor Winton gràcies a la gran pantalla, on un magnífic Anthony Hopkins adopta el seu personatge, pel·lícula molt recomanable per no oblidar el que va ser i el que malauradament encara és en diferents indrets del món, on moltes persones, de les quals moltíssims nens i nenes, han de fugir dels seus llocs d’origen per culpa de la violència, la persecució, la fam...

Tot i això, la figura de Winton ens aporta una anhelada esperança i confiança en valors universals com ara l’empatia, el respecte, la bondat i la solidaritat.

Valors que cal difondre i promocionar sense descans, perquè mentre els tinguem ben presents, la humanitat estarà garantida.