Les muntanyes ens tiben

Capvespre de dimecres passat. Hem pujat a Cava a saludar la neu de Cadí. Fa goig amb el seu abrigall, després de veure-li la corpenta grisa, despullat, gairebé tot l’hivern. Al camp Gran, el pedruscall amunterat per tantes mans agrícoles –per tantes mans de llaurador, en diria mossèn Cinto– ens porten un cop més a pensar en la vida ancestral de la serralada pirinenca. Mirant aquells munters de rocs arramassats dels camps en llaurar-los i portats a cabassos fins al munt, el pensament s’omple de vida, però d’una vida avui en dia en la major part perduda, extraviada en el sentit d’haver perdut el camí i, malauradament, i el dol és sentit, molt sentit, tornada invisible, inexistent. Tant els munts de pedra de Cava com els clapers empordanesos d’allà a la punta del Pirineu llevantí, eren fets per poder disposar de terra conreable i ajupint el cos els grans i remenant pel terra la canalla, els anaven plegant i amunterant. A Cava, per tal de poder fer sègol i a Cap de Creus, per poder faixar o fer més amples els erols dels olivets. A Cava les pedres les veureu blanques, perquè són de calç, com a bones espurnes saltades del gran fogueral blanc del Cadí. A Cap de Creus, pels volts de Cadaqués, a l’olivar d’en Riera, a sa Planassa o de Portlligat o als alts de Perafita, vora els masos dels Rabassers, la blancor dels clapers no és tan immaculada com la dels rocs de Cava, perquè les llesques de llicorella, brunes i maurades, com la llosa andorrana esmicolada, enfosqueixen el terral.

Des de Cava, pensant en el Jordi Casamajor, l’home dels rocs escrits, vaig enviar-li per telèfon una fotografia des del camp Gran amb la llum del sol besant la neu de Cadí. El feia a Andorra, a Laurèdia, però a l’acte m’enviava ell una foto instantània, feta vora mar, justament allà on el Pirineu veu sortir el sol, a la costa de Llançà. Jo li feia arribar l’aplom antic i la quietud de Cava i ell em feia arribar el picar de la mar a la pell rosegada de la riba, envoltat de més traces de vivor. Pel mig, entre l’Empordà i el Baridà, altra gent davallava cap al final del dia, la majoria amb casa als fons de les valls, alguns als repeus i uns pocs a més alçada, a tocar de collades i de passos antics. Avui en pot costar imaginar-ho, però el Pirineu havia tret fum sempre, i no tan sols a l’hivern, de les llars del foc a terra, sinó tot l’any, perquè fos per escalfar la vianda o per la calderada per als porcs, no hi havia xemeneia que cada dia no fes enlairar el fum per sobre els llosats. I passava als poblets emplaçats a més altura, com a Cava passava a les cases de pagès de muntanya. Un treure fum que denotava presència, vida, continuïtat. Amb tanta significació social que esdevenia, treure fum per la xemeneia, valor de paraula, fe notarial. En tenim a tocar un exemple eloqüent, lligat a un poble de l’altre costat de Pal, Tor. A Tor, com en tants altres pobles amb extensos boscos i pastures comunals, signe evident, com passa a Andorra, de l’antigor d’estructura social ja des dels temps prehistòrics. A Tor qui no encengui el foc de casa cada dia, és a dir, qui no faci sortir fum per la xemeneia, perdrà els drets sobre la muntanya, drets compartits en indivís amb la resta de veïns. Quan Palanca i Sansa, dues de les cases amb més pes de les poques de Tor, se les van tenir en tot l’afer de la promoció fallida de construir pistes d’esquí, les quals Sansa volia i Palanca no, el fum de la xemeneia de casa Palanca es va preocupar prou el Jordi Riba, Palanca, que cada dia sortís. Altrament, Josep Montané, Ros de Sansa, l’hauria esborrat de Tor sense miraments i previ ball de bastons, com ben just li va anar a Palanca un dia que uns sequaços de Sansa el van encalçar a les portes de casa seva, de Palanca. Malauradament, Ros de Sansa moria assassinat el juliol de 1995 (el mes de febrer d’aquell any la justícia havia resolt que ell era l’únic propietari de la muntanya de Tor, agafant-se justament amb el fum de la xemeneia, interpretant-ho com a viure-hi sempre, cosa que certament Sansa va fer i Palanca no), com quinze anys abans també havien mort assassinats dos homes de Palanca.

Parlant de Tor ens hem desviat una mica dels rocs de Cava i de Cap de Creus, de la línia d’unió física i espiritual dels pobles de la serralada pirinenca, del panorama geogràfic i humà que quan mirem cap a llevant, Madriu enllà, i cap a ponent, Enclar enllà (poseu-hi els vostres horitzons visuals), sabem que hi és, i que gràcies a les muntanyes que ens tiben, que ens agafen de la mà, tenim en el pensament terra i gent, indrets coneguts i encontrades només somiades. La bona pluja de primavera, la neu tardana, però fidel i la saó vivificadora, hi ajuda molt en aquest saber estar envoltats de muntanyes.