Joves

A la manera del programa Erasmus per als universitaris, però per treballar, en lloc d’estudiar, és el programa d’intercanvi internacional de joves –de divuit a trenta anys– sota l’empara de Govern, segons llegíem a mitjan setmana. En aquesta ocasió, els d’Andorra podran anar a Alemanya, el Canadà, el Regne Unit, Irlanda, Corea –del Sud, és clar– o Islàndia, últim estat incorporat a la llista, amb una disponibilitat de vint-i-cinc places.

Deia el líder nacionalista basc Xabier Arzalluz (a. c. s.) que podia imaginar un jove a les llistes de l’atur, però mai aturat. Les estades a un altre país, amb llengua i costums diferents, enriqueixen no només els coneixements previs, obren la ment a l’assimilació de les diversitats, des de l’empatia.

Ben diferent és la definició d’universalista dels qui es proclamen “ciutadans del món”, i hi afegeixen que els nacionalismes “es curen viatjant”. Potser el que els passa a aquests ciutadans d’arreu és que no ho són d’enlloc, a diferència dels qui coneixen bé les seves arrels. Ben certa sembla l’afirmació cantada per Raimon: “Qui perd els orígens perd identitat”. Des de la consciència identitària fins i tot pot ser més fàcil sentir-se més o menys identificats, propers, a les realitats d’altres indrets. Amb més, o molta més, facilitats, si s’arriba a compartir la llengua, sobretot amb fluïdesa.

Però sí, fer estades “a fora” d’una certa durada, no passar com un rampell, a l’estil d’aquells turistes d’autobús tan ben caracteritzats a la pel·lícula Si avui és dimarts, això és Bèlgica.

Els nois i noies d’aquests intercanvis, gaudits com es gaudeixen les experiències noves a les seves edats, tornaran “refrescats” i amb records inesborrables i nous amics o amigues dels qui es proclamen “per sempre”, sense assimilar que potser tindran data de caducitat, com els amors d’un estiu.

Aquesta condició alternativa d’hostes i amfitrions acostuma a ser molt satisfactòria en cadascuna de les dues etapes: ensenyant, cofoi, a qui ve de fora el bo i millor del que és nostre, o gaudint del més o menys exòtic que ens faran gaudir a l’altre paisatge. A més dels records audiovisuals, ara tan fàcils de captar i emmagatzemar amb les noves eines de “memòries” tan àmplies, seria aconsellable afegir textos escrits, per practicar l’expressió i la comprensió que tant troben a faltar en els i les estudiants els informes anomenats de Pisa.

Potser hi haurà alguna cosa menys gratificant, o divertida, en aquests intercanvis laborals que en els universitaris, perquè l’ambient de treball, més que sigui una feina relativament lleugera, no es pot comparar amb el d’unes aules, encara menys a la sortida d’una o de les altres.

Els temps canvien i generalment a millor. Els membres de les generacions que avui han passat a ser de padrins o padrines difícilment tenien oportunitat de sortir de casa seva, no diguem ja del poble o la ciutat.

És clar que les millores no són tan generalitzades i que molts i moltes joves d’avui troben molta més dificultat que van trobar els ancestres a l’hora d’assolir els ingressos suficients per accedir a un habitatge i a eines i activitats de lleure dels que van tenir els seus pares.