No ens tornem a precipitar

Fa poc més de dues setmanes, les dades publicades pel departament d’Estadística anunciaven que durant el 2023 el conjunt de l’economia andorrana havia crescut un 1,4% respecte a l’any anterior, fet que la situava en valors de variació positiva similars als anteriors a la pandèmia. Es tractava, però, d’un creixement marcadament desigual entre sectors, en què el de la construcció sobresortia notablement per damunt dels altres tres (agricultura, indústria i serveis). Aquest fet, que es produeix ininterrompudament des del 2016, no només està exercint una pressió desmesurada sobre el territori i els recursos naturals disponibles, sinó que també està influint intensament en el desenvolupament econòmic i social del país.

Algú que ens observés des de fora podria pensar que l’impuls de noves construccions respon a la necessitat d’incorporar més pisos al mercat, però el cas és que la gran majoria de les obres que inunden les nostres parròquies no tenen com a finalitat la construcció d’habitatges a preu assequible destinats al treballador mitjà, sinó la de promocions per a compradors d’alt poder adquisitiu. Permeses (i incentivades) per la completa obertura del mercat immobiliari al capital estranger, derivada de la Llei 10/2012, del 21 de juny, d’inversió estrangera al Principat d’Andorra. Aquestes inversions es troben precisament a l’origen de la crisi de l’habitatge que patim des de fa anys. Paradoxalment, cada vegada tenim més grues, més soroll i més ciment, però també més ciutadans que no poden pagar un lloguer.

Davant d’aquest fet, el nostre observador extern podria intentar argumentar-nos que aquesta situació no deixa de ser un mal necessari per a un objectiu més ampli com és la diversificació de l’economia andorrana, que de fet, tal com s’indicava a la seva exposició de motius, era el gran objectiu de la llei que acabem de mencionar. El problema, però, és que fins i tot si només n’analitzem aquest vessant, els resultats també són clarament negatius. I és que després d’una dècada, la liberalització de les inversions estrangeres no ha tingut pràcticament impacte en la modernització de la nostra economia i la seva obertura a nous sectors, ja que el capital rebut s’ha concentrat de manera molt majoritària en aquells que ja eren competitius.

Constatats aquests fets, sobta que el Govern torni a dipositar la confiança en l’obertura econòmica que suposaria l’acord d’associació amb la Unió Europea, per tal de buscar la desconcentració de l’estructura productiva andorrana. És cert que en el seu recent informe sobre la nostra economia, el Fons Monetari Internacional exposava que aquesta obertura a nous mercats tenia “el potencial d’aportar beneficis considerables”, que és una idea similar a les “noves oportunitats de modernització i diversificació” que es mencionen al resum de l’acord que es va fer públic fa unes setmanes. Això no obstant, també és igual de cert que una cosa és parlar de beneficis potencials i oportunitats, i una altra de molt diferent és fer-ho de conseqüències automàtiques.

En aquest sentit, davant l’evidència empírica dels resultats de la llei del 2012, em va semblar especialment interessant que en el resum executiu de l’acord es mencionessin diversos estudis, “duts a terme en els darrers decennis i encomanats pels successius governs, de sensibilitats polítiques diferents”, que demostraven que “la participació en el mercat interior de la Unió Europea és la millor opció per a la diversificació econòmica”. Si bé vaig demanar-los a la Secretaria d’Estat d’Afers Europeus per poder llegir-los i tenir-los en compte, en el moment de redactar aquestes línies encara no he rebut cap resposta, però resto a l’espera de fer-ho i, si cal, actualitzar i modificar les idees aquí expressades.

Dit això, el que és innegable és que l’economia andorrana, per les característiques pròpies del país, té unes limitacions i reptes als quals haurà de fer front, al llarg dels pròxims anys, independentment de si acaba integrant-se o no al mercat únic europeu. Em refereixo aquí, per exemple, a la recerca de noves fonts de riquesa alternatives als nostres sectors tradicionals, però també a la millora de les connexions amb les zones urbanes més properes o a l’impuls de projectes d’innovació i desenvolupament empresarial. Ara bé, tenint en compte les dimensions de l’acord, així com la complexitat, o fins i tot la impossibilitat, en alguns casos, d’aplicar mesures rectificadores un cop hi estiguem immersos, necessitem posar-nos a fer els deures i que el futur, sigui quin sigui, ens agafi preparats per fer-hi front.

* Clara Grau, Delegada del comitè executiu de Concòrdia