Crònica des de Palestina

Hi ha un proverbi àrab que diu que l’home mullat no tem la pluja, fet que suposa que quan les has vist de tots colors res ni ningú et pot aturar. I això és Palestina, un poble ben xop que du en el seu ADN tatuat a sang i a foc –en alguns casos, de manera literal– la paraula resiliència. Més enllà del genocidi que s’està perpetrant a Gaza, la situació a la resta de Territoris Ocupats no és gaire millor. A Cisjordània i Jerusalem Est no cauen bombes, però l’abatiment i desesperança són absoluts.

Hebron, al-Khalil en àrab, és una de les ciutats més cruentes de Palestina per ser disputa eterna de jueus i musulmans (i en menor grau també de cristians, ja que és aquí on es troben enterrats Abraham i la resta de patriarques bíblics), però això no va de religions, tant me fa a qui s’encomani cadascú; això va d’anticolonialisme, legislació internacional i, sobretot, de drets humans. Arribar a al-Khalil no és fàcil. Un cop s’aterra a Tel-Aviv i es passa un control migratori que es pot allargar durant hores, s’ha d’agafar un tren fins a Jerusalem occidental; un tramvia fins a la Porta de Damasc; un bus a Betlem i d’allà un sherut (taxi compartit) fins al sector H1 de la ciutat, sota control de l’Autoritat Nacional Palestina (l’H2 l’administra Israel). I, entremig, superar els diferents checkpoints custodiats per tiradors amb l’estrella de David al braç i fusells d’assalt apuntant directament els vehicles. A vegades, aquests militars ens aturen i ens fan un incòmode i estúpid interrogatori, en què, si no volem tenir problemes, hem d’obviar el motiu real del viatge i limitar-nos a mitges veritats. Visitar els Territoris Ocupats no està prohibit, però no és quelcom que agradi Israel, i com que la nostra entrada depèn de l’humor del soldat de torn, més val mostrar-se col·laboratiu.

A través dels trams del Mur de l’Apartheid (o de la Vergonya; vuit metres d’alçària per 721 quilòmetres de longitud) construït per Israel, comprovem com les diferències a banda i banda de la carretera són abismals: a la dreta, edificis amuntegats sense cap ordre ni control. A l’esquerra, urbanitzacions perfectament planificades amb cases unifamiliars de teula mediterrània envoltades de xiprers i vegetació exuberant. Però com és possible aquesta verdor, si a la dreta el paisatge és pràcticament desèrtic? Perquè, segons m’expliquen els companys de sherut, a la dreta hi ha els poblats palestins i a l’esquerra els assentaments israelians (és a dir, colònies il·legals construïdes en terres concedides a l’Estat àrab en la resolució 181 de les Nacions Unides), que, a més de robar el terreny, desvien els canals d’aigua.

Arribem al campament d’al-Fawwar, als afores d’al-Khalil, un camp de refugiats que es va construir quan Israel va expulsar de casa seva més de 700.000 palestins arran de la guerra del 48 i que avui és un poble aparentment normal, amb habitatges de formigó de diverses plantes, mesquites, escoles i negocis de tota mena. La particularitat, però, és que no hi ha cap autoritat pública que el governi i que els seus ciutadans, 76 anys després, continuen amb l’estatus de refugiats. Mentre pugem un turonet, helicòpters de les forces de defensa israelianes sobrevolen el campament sota un soroll ensordidor. Els infants els saluden amb la innocència de qui encara no coneix l’enemic, però els adults m’avancen que és l’advertència que en un parell de dies entraran al camp. I, efectivament, dos dies després, quan ja és negra nit, una tropa embosca al-Fawwar: rebenta les portes de les cases, separa les famílies que són al llit i destrossa tot el que troba. En aquesta ocasió, a més, han disparat un noi de 21 anys a l’estómac. La família ha trucat a una ambulància, però l’exèrcit no la deixa entrar fins que no acabi la missió, tot i que ningú sap què o a qui busquen, perquè, com és habitual, acaben marxant amb les mans buides. Per què han disparat?, pregunto jo, com si existís alguna justificació vàlida perquè un soldat dispari contra un civil que dormia a la seva habitació. “El soldat ha dit una impertinència a la germana, i ell li ha contestat”, m’informen.

Davant el col·lapse mental que pateixo, no se m’acut res més a dir als veïns que m’envolten que ells, els palestins, són un poble admirable, fort i valent. Un home gran, enrotllat en una kufia, se m’acosta i mirant-me molt seriosament diu: “No t’enganyis. Estem morts de por, però si marxem, Israel guanya. A part, no tenim on anar, així que ens quedarem aquí i resistirem fins al final.”

I és que ja ho saben, l’home mullat no tem la pluja.