Poesia per orris i comelles

Prest Sant Jordi per tornar-nos a dur llibres i paraules. Esperances sempre benvingudes de més cordialitat i humanitat, que ens fan tanta falta envoltats com estem de guerres i malvestats. Llibres i paraules per entaular bons sentiments i estima. I d’entre la muntanya de llibres ja editats i les novetats anunciades a borbollons a mesura que s’acosta Sant Jordi, la poesia ens pot ajudar en aquesta conjunció de bonança i pau de cor. No ens ha de fer mandra obrir un llibre de poesia i fer-hi via, com si caminéssim, com si fos una excursió amb parades per reposar i amb parades per admirar. Parlo de les excursions ben enteses, no pas les modes actuals de córrer i córrer i pendents de la pantalla del telèfon que ens diu per on hem d’anar, gairebé metre a metre, com si fóssim autòmats, cossos sense ànima. Agafar el poemari i amb ell anar a trobar viaranys i caminals, collades i jous vells, mirandes i pedrissos reposadors. D’aquests darrers, de rocs on reposar una estona, n’hi ha uns quants escampats pels costers rostos i els vessants enrevessats o el camí gira i va, gira i torna i ens fa seguir, guanyar alçada o davallar, amb seguretat de petja antiga. Quan veus en un mapa o, millor encara, quan et diuen i t’indiquen, la veu i el braç de qui ho coneix i has trobat a les envistes de l’indret on vols anar a passar, el roc Arreposador, o simplement l’Arreposador, que per un general és un roc vistós que de lluny veus com una erola, enmig dels garrics o de la costa embrollada. Quantes estones de parada i recés no hauran vist aquests arreposadors, quanta gent, sola o acompanyada, no haurà aturat la marxa i per propi deler i per viu costum haurà tret la brina i la bota i passat un quart llarg refent el cos del cansament i mirant el país que des d’aquell punt s’albira.

Hi ha poesia que ho té això, vull dir que inclou noms d’indrets, comuns o propis, i així ens fa viure amb més intensitat, ens fa sotjar a gust i conscients els verals que hi surten. El poeta Josep Vicenç Foix i Mas hi té la mà trencada a posar per escrit les línies ben definides de l’alt serrat o de la bella coma. I és en aquest temps de primavera on el verd pertot i els blancs i rosats de flors engalanen les grisors, quan obrir un llibre del Foix ens va notar properes i amigues les formes dites i sabudes dels topants definits i precisos d’uns paisatges concrets. El poeta Foix el fem a Sarrià, encara avui en dia envoltat de delitosa sentor de fornada i flaires pastisseres, però ell tenia arrels als caps de serra i a les fondalades de Lladurs, a tocar Solsona. En llegir-lo, t’adones de la força anímica fornida per aquells indrets que ens commouen, alguns coneguts, altres només referits en lletra o en imatges. Ens commou un nom, com ara Cortiuda, o Cortingles o la Cortinada, i en anomenar-lo, en dir-lo, en llegir-lo notem com un impuls, com un repuntar dels ànims. Ens passa amb els noms propis i ens passa en aquells que ens parlen d’un lloc orogràfic o hidrogràfic sense concretar-ne el nom: planell, tossal, pui, pujol, rasa, torrent, ribera i aquells definidors d’obra humana primigènia, de pedra i fusta: cortals, cortils, corts, cabana, palanca, palinqueró. Sonoritat poètica geogràfica i humana.

Aquestes sensacions de nous rebrots i amb un punt de melangia causada per la solitud d’on no hi ha gent i només queden parets i teulades al vent, les notem bo i llegint versos de Foix a l’ombra d’una alzina o asseguts en codinera solejada. En aquest cas versos que escriví allà als Torrents de Lladurs, el 1939, acabada la guerra –misèria, dol i negror– errant solitari per orris i calelles (hi podia haver ben posat comelles, però li calia el record de la mar a muntanya): “Míser em sé, però sol torno a néixer/ en prats frescals, ens masos matiners-/.../Sóc el qui fou per clares torrenteres/ i em faig un clam del silenci de tots./.../ Només mos ulls són meus, no pas els vostres,/ i petjo ferm en nits d’eternitat./.../Us sé dorments en inclements pagodes/ jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà./.../Cantaré sol per orris i calelles/ el cant de tots, amb aire antic i plors.” Uns quants anys més tard, el Nadal de 1951, també a Lladurs, cavalcant al ras, ja amb més llum, escrivia: “Si l’altra nit jo cavalcava al ras/ com qui torna i se’n va i esquiva el mas,/ pertot i enlloc sentia esquella./.../De tres pastors pataus seguia el pas,/ i de llur folc em feia l’escarràs/ per heure foc i llum amb poca estella;/ passen, llampants, pel bosc i la planella./.../De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,/ quan fulla el son entre aigües i joncars,/ i entrullo l’oli i la molina vella./.../Ve tanta llum que em sembla meravella,/ quan fulla el son entre aigües i joncars.”