Caiguda de blocs rocosos al Solà d’Andorra la Vella (I)

Com tants altres ciutadans, tinc la sort de gaudir del passeig del Rec del Solà. Un autèntic oasi de pau i tranquil·litat a tocar de la incessant activitat de la capital. Un oasi que, de vegades, imaginem verge, tal com era milers d’anys enrere. I és que encara avui dia passejant-hi es pot observar l’escenari d’imponents penyes esquerdades als peus de les quals es contemplen grans tarteres formades pel cúmul de rocs caiguts al llarg dels segles des del capdamunt de la muntanya de Carroi. Un pic, el de Carroi, geològicament el més preocupant del nostre país, ja que se situa a sobre mateix de la capital, el nucli habitat més poblat del Principat.

Recordareu l’episodi que es va produir el passat Diumenge de Pasqua de Resurrecció. Eren les 7 de la tarda, i el dia ens havia regalat un vespre afortunadament plujós. Enmig d’aquell escenari es va registrar, al meu entendre, la caiguda de roques més important dels últims anys a la zona.

Tal com mostra un vídeo que s’ha fet viral enregistrat des del càmping Callaueta, a l’altre costat del riu, davant mateix del lloc del despreniment, es pot apreciar clarament com va baixar aquella esllavissada.

De les diverses roques que van rodolar per la canal de Bonavista, dues pesaven al voltant de 20 tones cadascuna en acabar el seu recorregut. La més cridanera, la que va centrar l’atenció mediàtica segurament per la trajectòria que va agafar, va tombar fins a ensorrar-se en l’excavació en curs al carrer Gil Torres, solar que sigui dit de passada està destinat a la construcció d’un edifici de pisos. Sigui com sigui, l’excavació va evitar que aquell roc d’enormes dimensions creués el carrer i el pàrquing adjacents abans de, qui sap, impactar en els edificis situats tot just cent metres més avall.

El segon dels blocs rocosos, fins i tot més voluminós que l’anterior, es va encastar en la feixa d’un hort de sobre el rec, al peu de la tartera, sepultant la totalitat de la cabana de l’hortolà amb els seus estris, la taula de jardí i la barbacoa. Una visita al lloc dels fets permet veure part de les xapes metàl·liques i de la xemeneia de la barbacoa torçades i escampades per l’impacte de la roca, mentre que la cabana amb els estris ha quedat enterrada sota el roc. Com diem a Andorra, que tot plegat quedés en un ensurt és ben bé un miracle de la nostra Senyora Verge de Meritxell.

No oblidem, apreciat lector, que els caps de setmana als migdies i molts vespres els hortolans solen gaudir dels seus horts per celebrar-hi àpats en família o amb amics, sobretot durant la primavera i l’estiu amb la tornada del bon temps. Aquell migdia de primavera no va ploure, tot semblava perfecte per celebrar una trobada familiar al Rec. Afortunadament, els rocs no van baixar fins al vespre, enmig de la pluja que va fer que hortolans i passejants ja no hi fossin. Pensar què hauria pogut passar si l’esllavissada s’hagués produït abans fa posar la pell de gallina. I és que, com bé comprendreu, aquest greu accident geològic sobresurt, i molt, dels nombrosos que s’han registrat a la zona del Solà d’Enclar els darrers anys.

Aquests esdeveniments naturals són cada cop més freqüents degut a dos factors: el canvi climàtic, com ja han palesat nombrosos estudis d’experts en riscs geològics, i la febre constructora còmplice de l’especulació immobiliària.

Una setmana després de l’esllavissada, el divendres 5 d’abril, l’informatiu d’Andorra Televisió anunciava la reobertura del tram final del Rec del Solà. Una excel·lent notícia per als nombrosos vianants i hortolans que ens agrada gaudir d’aquest espai natural. En el mateix reportatge s’anunciava un retorn a la “normalitat”. Algú podria pensar que les pedres han tornat amunt, per art de màgia, fins al cau de penya que van deixar al cap de la canal una setmana abans?

Ironies a part, en el mateix reportatge vaig sentir un assenyat comentari del Sr. Palacios, que, com a veí de la zona, va manifestar la seva estranyesa respecte d’una modificació de la normativa feta fa uns anys, passant d’un pla nacional geològic prudent a un de més recent que permet un canvi en l’edificabilitat d’aquesta zona d’alt risc geològic mitjançant, se suposa, la prèvia instal·lació de barreres dinàmiques de protecció a la caiguda de roques.

D’entrada, sense ànim de polèmica, se’m plantegen un seguit de preguntes per obrir un debat necessari que permeti, al mateix temps, evitar incoherències i desenvolupar un creixement harmoniós i respectuós de la nostra vall.

És procedent la reobertura del tram final del Rec del Solà, quan alhora es manté la prohibició d’utilitzar el vial, antigament pas ramader, que el segueix i que creua la tartera adjacent que confronta amb l’antic Centre Hospitalari i va fins a Santa Coloma? Sortosament, que jo recordi, aquest tram no ha sofert últimament cap caiguda destacada en el seu tram inicial, però sí, i moltes, en la zona de la Borda del Roi propera al cementiri nou.

Mirant atentament el vídeo es veu i se sent clarament l’aparatosa baixada dels rocs, que va acompanyada d’una exclamació de l’autor amb un “hòstia” que manifesta la seva sorpresa en veure com la pedra fa un salt d’uns 30 metres sobrevolant el terreny en una alçària d’uns 5 o 6 metres per damunt d’arbres i arbusts de la zona, anant a picar just a sobre del Rec del Solà.

Per als curiosos i veïns de la zona, l’explicació la trobareu en la inspecció del terreny. El roc va impactar a la zona amb un altre roc de mida semblant, soterrat anteriorment en aquell indret i que el va escopir amb un salt enorme que, no en tinc cap dubte, hauria sobrevolat les cèlebres barreres dinàmiques protectores. La pedra sepultada conserva el segell de l’impacte amb una ferida de granit al viu i un seguit de blocs més petits que es van disgregar pel xoc entre els dos rocs.

Com he escrit més amunt, la zona de més risc, tal com evidencia el calibre i el nombre de roques que la configuren, és la tartera que voreja l’antic Centre Hospitalari Andorrà, ubicat al mateix carrer Gil Torres, a tot just 200 metres en línia recta de la recent caiguda. És a la problemàtica d’aquesta tartera, la més gran d’Enclar, a la qual dedicaré el següent article.