Fart de fer cua? El tramvia és la solució!

La mobilitat a Andorra és un tema sensible i genera controvèrsia en l’opinió pública del país. Només hi ha un punt d’acord i és la constatació que tenim un problema. A partir d’aquí, s’han fet nombrosos estudis de mobilitat que proposen alternatives per absorbir la demanda creixent de desplaçaments.

Segons dades del departament de Mobilitat del Govern d’Andorra, l’artèria principal del país entre Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany, el brancal Escaldes-Encamp i el tram Escaldes-la Massana absorbeixen una intensitat mitjana de trànsit de fins a 50.000 vehicles al dia a cada tram en ambdós sentits. Cap a parròquies més altes el trànsit es redueix a 12.500 vehicles al dia en ambdós sentits. Per altra banda, si ens fixem en l’estudi IMACA del 2023, realitzat per l’Automòbil Club d’Andorra, s’afirma que el 98% dels desplaçaments són vehicles privats, al 38% dels quals hi viatja una única persona. Això suposa una ocupació enorme de l’espai físic viari i, per tant, implica una falta d’optimització evident.

El transport per cable aeri, altrament dit telefèric, resulta ser un mitjà de transport mitjanament estès en diverses ciutats llatinoamericanes amb fort desnivell. A Andorra els coneixem bé, i n’hi ha que el veuen com una eina per a aquest problema de mobilitat. A primera vista es pot tenir la percepció que és un sistema més aviat econòmic; tanmateix, hi ha matisos. El fet que sigui un mitjà de transport alçat fa que cada estació hagi de ser un edifici, i la integració amb el territori no és senzilla. Això suposa un impacte econòmic i visual important. Crucialment, el transport per cable ha d’anar majoritàriament recte entre les estacions, per la qual cosa cal resoldre el sobrevol per propietats privades i les limitacions que pot ocasionar en els privats, a més que les valls del país no són simplement una línia recta. No menys important és la capacitat: un telefèric pot arribar a tenir una capacitat d’unes 1.500 persones/hora i, amb l’augment de població d’Andorra, pot quedar al límit de capacitat ràpidament, tot generant cues a les parades més freqüentades, atès que les cabines són de capacitat reduïda. A part d’això, en cas d’avaria o de fort vent s’ha de paralitzar tota la infraestructura, fet que provoca que tingui un baix nivell de fiabilitat. Paral·lelament, són sistemes que no estan dissenyats per cobrir distàncies superiors als 8-10 km, fet que clarament seria poc competitiu i no existiria una conversió de trànsit real de carretera a cable. En definitiva, un servei lent, que es podrà aturar sovint per condicions meteorològiques, en poques estacions probablement poc cèntriques, amb capacitat limitada i de cost probablement elevat; el telecabina no és la solució de mobilitat que a Andorra necessitem.

En canvi, el tramvia és una solució molt implementada a Europa, fins i tot en ciutats de població semblant a la del Principat, com ara a Lund (Suècia), Schwerin (Alemanya) o Daugavpils (Letònia). Això és així, primer de tot, perquè és un mitjà de transport molt més permeable amb l’entorn urbà, ja que permet estar tant en coexistència amb el trànsit rodat com en plataformes separades. Té una alta capacitat de transport; un bon exemple és el tramvia de Montpeller, ja que pot transportar 140 persones o, el que és el mateix, 3.500 persones/hora i sentit. De fet, fins i tot, en doble composició podria arribar a 7.000 persones/hora i sentit per fer front als pics de demanda, com per exemple pel pont de la Puríssima o Setmana Santa, que tots sabem que el país queda col·lapsat. Encara més, el tramvia té una velocitat comercial de fins a un 30% més que el bus a causa, en part, a la prioritat de pas i al molt menor temps d’espera en parada per pujar i baixar passatgers.

A fi i efecte de posar solució al problema, el primer de tot és fer un canvi de xip a escala de país. S’ha de concebre Andorra no pas com un conjunt de petites parròquies independents, sinó que s’ha d’actuar amb mentalitat de metròpoli, ja que de facto el país ha passat a ser una conurbació. En aquesta mateixa línia, el concepte d’intermodalitat ha de ser més present que mai i més encara quan l’espai que tenim és molt més limitat que altres indrets amb població semblant. Així mateix, una xarxa intermodal que podria funcionar preveient el creixement de població que tindrà Andorra en els pròxims 30 anys és un sistema de tramvia en forma de Y (i grega), és a dir, una línia Sant Julià-Andorra-Escaldes-Encamp i una altra línia Sant Julià-Andorra-Escaldes-la Massana. Tot això connectat i coordinat amb una xarxa de bus cap a la Seu d’Urgell, Ordino i Canillo-Pas de la Casa en els seus respectius extrems. Aquesta idea es pot relacionar directament amb el de ciutat lineal, ja que, tot i no estar explícitament planificat, Andorra ha estat vertebrada sota el concepte de ciutat lineal, pel qual tot discorre seguint el riu Valira. Certament, i com defensava l’urbanista Arturo Soria, el model de descongestió a seguir és la circulació d’un tramvia per l’eix principal.

En definitiva, és molt important que les institucions públiques i els habitants del país prenguin consciència que s’han d’adoptar mesures valentes de ciutat per solucionar la mobilitat. La implementació del tramvia sota el concepte de ciutat lineal és la solució objectivament més viable i encertada en tots els sentits.