Retrobament

Tornar a Barcelona sempre és un goig. Com tornar a les Valls, que serà aviat. La “casa i casal” dels catalans reuneix tots els atractius d’una gran ciutat i, per a qui la coneix d’abans, estalvia l’inconvenient de no localitzar el lloc concret on volem arribar.

Mar –platges- i muntanya, paisatge natural i urbà, espectacles lleugers i museus per a tots els interessos i gustos, des del Picasso de joventut, encara tan sobtadament figuratiu, fins a la instal·lació per a delit de “futboleros” i el més concorregut de tots, que és, hélas!, el del Barça.

Aquesta vegada no ha estat un moviment d’anada i tornada. Han estat uns quants dies, radicat al barri de Sants, on sempre surt al pas el record de la “tieta” Núria (Feliu), promotora de la zona i dels seus esdeveniments, cantant de tots els pals, del jazz al cuplet, i patriota catalana que et feia arribar un DNI apòcrif de nacionalitat catalana, per conservar com a record d’altres temps i de la mateixa emissora.

Tant se val què ens porti, fins i tot si s’arriba obligat o obligada per un tràmit, fins i tot per una causa no totalment grata, sempre que hi hagi temps per badar o per gaudir de qualsevol dels atractius que hom vulgui cercar.

El passeig pot ser inacabable, el transport públic obligatori per a les llargues i mitjanes distàncies, de fàcil coneixement i ús relativament còmode. I per reforçar forces, de l’alta gastronomia “estelada” per Michelin al petit bar –ara gairebé tots regentats per asiàtics–, sempre hi ha a l’abast una oferta del nivell desitjat.

Les lloances de la ciutat que Cervantes va deixar al Quixot encara són vigents, amb els canvis marcats pel pas del temps –dels segles–, tot i les sensacions contràries de visitants actuals, generalment de catalanofòbics, intolerants amb la diferència, incapaços d’entendre les personalitats ni la llengua del lloc d’arribada, però que tanmateix s’esforcen per desenvolupar-se en anglès macarrònic, o francès, o italià; fins i tot en alemany, si hi arriben, quan les interpel·la un/a turista.

Aviat estarem de tornada a Encamp i a Andorra. I a les rutines habituals, que són les de tothom i, a més, sobretot, les de llegir, escriure i la comunicació des del PC de casa, a la vegada redacció, escriptori, centre de comunicacions i local de lleure. Però com als protagonistes de Casablanca i amb l’exambaixadora Mateu amb París, Barcelona ens quedarà sempre com a lloc de referència o, com s’acostuma a dir, com a lloc on ens poden buscar si ens perden.

Val a dir amb això que tornarem una vegada i una altra a aquest lloc d’uns quants fracassos, alguns èxits importants en el currículum i, sobretot, on em va atropellar l’estimació duradora fa més de trenta anys. Es pot demanar més?