Dafnis i Cloe

Hi ha acord a considerar el Dafnis i Cloe de Longus l’origen de la novel·la pastoral, una modalitat que prendria una enorme transcendència no només en la literatura, sinó també en la pintura, l’escultura i la música occidentals des del Renaixement fins als nostres dies. Per posar uns pocs exemples Hermann i Dorotea de Goethe, la música d’Offenbach, Ravel o Txaikovski i la pintura de Bonnard en són directes creditors.

De Longus no en sabem gairebé res. Probablement era fill de l’illa de Lesbos i va viure entre els segles II i III de la nostra era. La seva obra es basa en un ferm coneixement de la mitologia i la literatura grega i romana (cita amb desimboltura Homer, Safo i Virgili). Sota una aparent ingenuïtat, amb frases curtes i una estructura d’una gran senzillesa, construeix un relat ric farcit d’alguns tocs d’humor: “Quan a nosaltres, vulgui el déu que puguem, conservant el seny, contar els amors dels altres”.

Dafnis i Cloe presenta d’entrada l’element fonamental: la perfecta comunió entre els personatges i el paisatge que els envolta, una autèntica novetat que va inspirar generacions de creadors. A més, Longus utilitza amb gràcia les peripècies dels protagonistes per endinsar-se en allò que li interessa de debò: la descripció de l’evolució psicològica dels adolescents en la transcendental aventura de la descoberta de l’amor. En aquest joc, és clar, hi intervenen activament els déus, en especial Eros, les Nimfes, Pan i Dionís. Hi ha també una altra presència que apunta i ordena, amb la precisió d’un rellotge suís, l’evolució de la trama: les quatres estacions de l’any, que esdevenen així coprotagonistes de l’acció.

“Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els ocellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pel cant dels ocells.

“–(Cleo): Noia jove criada al camp, que mai no havia sentit a parlar de l’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis (que vol dir llorer); no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara reia, ara plorava; s’adormia i tot seguit despertava amb un sobresalt. La seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada.

“–(Dafnis): “Què m’ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig de mel; però el seu bes és més picant que el fibló d’una abella.

“–Ja en plena tardor i quan venia el temps de la verema, tothom al camp estava enfeinat: els uns preparaven les premses, els altres netejaven les gerres, d’altres teixien coves; aquest esmolava un falçó de tallar raïms, aquell endegava la mola de premsar-los ja esclafats, i aquell altre preparava vímet sec, del qual havien tret la pell a còpia de batre’l, i que havia de servir de torxes, a la llum de les quals es trauria el most de nit”. Tot un compendi de treballs de la verema que alguns de nosaltres, vint segles després, encara hem vist plenament vigents...

“–(el vell Filetas, la veu de l’experiència): “Amor és un déu, minyons: és jove i bell i té ales; per això es complau amb la joventut, cerca la bellesa i dona ales a les ànimes. Té tant de poder com ni el mateix Zeus; domina els elements, domina els astres, domina els déus, els seus parells; en disposa més que vosaltres no ho feu amb les cabres i ovelles”.

En fi, una autèntica joia, fresca i turgent com una poncella tocada per un raig de llum.