Els somnis i el despertar

Es llançava des del cim i volava. Volava per sobre la vall i era capaç de dirigir el vol allà on volia. Podia recórrer els escenaris de la seva vida i un món on la gent tenia l’edat que ell desitjava.

Com n’havia après? Durant la infància va viure en un internat. Va ser el moment en què el van separar de tot allò que estimava. Ell no ho entenia. Era pel seu bé, per créixer i transformar-se. Potser, tot i que ell hauria preferit ser a la vora dels seus; no ser separat del qui estimava. I, llavors, una nit, des de l’obscur col·legi els va somniar. I va començar a descobrir el poder dels somnis.

Soc capaç de veure i viure allò que desitjo i del que m’han separat. Bé, segurament no ho va pensar, perquè era un nen, però la seva ment va aprendre a obrir-se camí i arribar a la casa que mai hauria volgut abandonar.

Si una cosa tenia d’interessant l’internat eren les habitacions individuals, amb una finestra que donava sobre els carrers de la ciutat. Moltes nits, abans de dormir passava una bona estona mirant les llums que s’estenien fins al mar; si alguna cosa bona tenia la solitud imposada era la nit. Després s’adormia i, de temps en temps, retornava al seu país. Al país de neu, i a la seva família.

Amb els anys la tècnica es va perfeccionar. El temps va passar, el nen va créixer; l’educació es va transformar i les lectures van ser d’elecció pròpia… va ser llavors quan va començar a volar. Li encantava sentir la lleugeresa de l’aire. Travessar no sols els cels del món, sinó també les nits de tenebra. Quan somniava no tenia por dels malsons perquè havia après que el paisatge no tardaria a canviar. Quan somniava, no hi havia ningú, ni res que li fes el buit.

Una nit, d’adolescent, va veure en el cel de la nit un drac que escopia foc. Tampoc li tenia por. Ell també formava part del seu món. Recordava, com de molt petit, els somnis eren angoixants, amb monstres que se l’emportaven. Ara no; el drac no tenia pàtria, ni coneixia fronteres; el sentia prop seu i el protegia.

El dels somnis era un món quasi paral·lel amb les seves pròpies lleis. Els seus espais, les seves cases, les seves històries d’amor, i sense la mort ni l’absència. Hi cabia tothom, com una espècie de càpsula de seguretat. Un lloc on de nit la ment sabia refugiar-se. Amb les seves pròpies regles; també incomprensibles, però perfectament assumibles en la seva volatilitat.

I després arribava l’hora màgica del despertar. Despertar i amb una nova mirada, filtrar els missatges del subconscient.