Per un urbanisme més humà

Faveles de luxe, el llibre col·lectiu amb textos de nou persones i fotografies de Kim Manresa, es presentava divendres passat a la llibreria La Trenca. Per la proximitat amb la diada llibrera de Sant Jordi, podia semblar un títol més en l’atapeït aparador de novetats literàries que editors amb ganes de vendre ens presenten amb constant unció primaveral i bonhomia. Però en aquest cas, el llibre que ens apropa amb fotografies i textos una realitat de desequilibri i de creixement urbanístic desmesurat entre muntanyes, les muntanyes d’aquest país, va més enllà de la funció literària, de forma genèrica entesa com a aportació de narracions i de relats, de poesia i de prosa poètica. Aquests supòsits, que a l’hora de saber-los copsar i gaudir quan obrim el llibre i ens hi endinsem, els vivim de forma privada, personal, en íntima comunió amb les paraules de l’autor, hi són també al llibre Faveles de luxe, perquè hi trobareu sentiment, hi trobareu poesia visual, hi trobareu discurs i pensament. Però a la vegada, i aquesta és la seva particularitat, ens activa allò que en diem el sentit comú, ens fa obrir la ment, ens motiva, ens remou, com a reivindicació propositiva que és i amb encertada intenció, ens parla personalment, de cara a cara, d’allò que és comú, que és col·lectiu, de la societat que ens acull. És a dir, ens fa moure, ens fa alçar de la butaca, de la nostra individualitat, per emprendre un diàleg en comú, social, per mirar d’agafar un altre rumb que no sigui l’actual en matèria urbanística, caracteritzat per la seva voracitat a l’hora d’arrasar els espais oberts, els camps de conreu, les prades.

Aquesta és, a parer meu, la virtut de Faveles de luxe: dir que per aquest camí el panorama que trobarem, ep!, que ja trobem al davant dels nostres ulls, no el conformen uns espais urbanitzats amb la trama de carrers i de places que fan poble, sinó un amuntegament i un atapeïment invasiu i devorador de l’entorn natural que pot resultar asfixiant per l’entorn humà. Saber redreçar la situació urbanística andorrana, per més complexitat que comporti, és una prioritat indefugible, com així ens ho fa notar la crisi actual –amb visos de cronificar-se– d’accés a l’habitatge, un greu problema social que una societat ha d’afrontar per evitar barris deteriorats, ergo escenaris de desequilibri i trencament, per evitar, al cap i a la fi, perdre cohesió social, que és la base de qualsevol societat. Per això cal saber trobar, totes les parts implicades, que són moltes, un urbanisme nou, més amable, més humà. I s’ha de fer amb un diàleg directe i franc, sense por a veure la realitat, conscients de les complicacions actuals i futures que pot comportar quan siguin insuficients o manquin en gran manera els recursos naturals (aigua, espai vital, espais comuns). És veritat que aquest és un repte gran, el gran repte d’Andorra com a país, perquè mudar el comportament, canviar la manera de créixer urbanísticament, obliga a tenir presents prioritats d’interès general i saber-les fer casar, amb justa mesura, amb els interessos privats. Però afrontar aquest repte, obrir els ulls, ser coneixedors de l’horitzó clarament insostenible urbanísticament parlant i, per tant, cada vegada més insostenible socialment parlant, és una obligació dels qui menen les regnes de la praxi política i dels qui, parlamentant, ajuden a fer anàlisi crítica i a adoptar comportaments nous, més justos. 

Ens arriba la reivindicació propositiva de Faveles de luxe al mateix temps que s’anuncien 10 torres més, altes i menjadores de muntanya, al bell mig de les Escaldes. Això vol dir que encara amb més ganes i determinació, cal anar cap a una estratègia del paisatge urbà, agafant el fil a una estratègia nacional del paisatge, l’ENP aprovada l’any 2011 i que hauria de ser més visible i contemplada, perquè en els darrers quinze anys que gairebé fa de la seva aprovació, l’allau constructiva ha mirat l’ENP per sobre de les espatlles. Amb la sobrecàrrega actual de construccions, arribava fa dos anys, el 2022, de la mà del Govern, la nova Estratègia Nacional del Paisatge d’Andorra 2035, la qual ja fa tard en hissar les veles i agafar el rumb, no solament pel que fa al paisatge natural, sinó també al paisatge entès com un tot, natural i urbà, perquè si aquest darrer avança sense miraments, ens podem trobar que l’entorn natural acabi esdevenint residual, només com a reserva, quan hauria de ser el principal element estructural d’un país de muntanya. 

Trobareu a Faveles de luxe, acompanyant les imatges reveladores de Kim Manresa, els pensaments de Jordi Cornella, Joan Ganyet, Rosa Gili, Josep Enric Dallerès, Marc Vila, Claude Benet, Jordi Ordóñez, Lydia Magallón i Rosa Duró.