L’increïble món de les abelles
‘20.000 espècies d’abelles’ no jutja, sols mostra i ofereix evidències
La pel·lícula 20.000 espècies d’abelles, de la directora Estibaliz Urresola, ha estat una de les sorpreses agradables del 2023. També una de les pel·lícules espanyoles més vistes l’any passat en sales de cine, que ara ja es pot veure gratuïtament a Movistar +.
Com saben, m’agrada anar al cinema, però m’angoixo amb crispetes, xarrups i sorolls, de manera que en aquesta ocasió m’he esperat, l’he vist des de casa i l’he pogut gaudir d’allò més.
He de confessar que em feia una mica de mandra veure-la, perquè sabia que s’endinsava en una temàtica, el món trans, o potser seria més adient dir LGTB, que ofereix moltes interpretacions i maneres de veure’l.
Però aquesta pel·lícula m’agrada perquè et submergeix en aquesta temàtica de la mateixa manera que s’hi pot trobar qualsevol família. Com reaccionaries si un dia t’adones que el teu fill, un dels teus fills, no se sent còmode amb el sexe amb què ha vingut a món? Quins són els passos a seguir, i com s’ha d’interactuar amb qui ho sent i ho viu dins la seva pell?
Les lectures poden ser molt diferents i les reaccions que es tenen en l’àmbit familiar i social, també.
20.000 espècies d’abelles s’endinsa dins d’aquest territori de manera natural, sense estridències, però retratant molt bé què pot passar quan et trobes cara a cara amb l’inevitable, o potser seria millor dir: amb la veritat.
La pel·lícula no jutja; sols mostra i ofereix evidències. Tot això regat amb una excel·lent interpretació de les actrius i actors que intervenen al film, amb una especial menció pel personatge infantil, Sofia Otero, que va guanyar l’Os d’Or a la millor protagonista al darrer Festival internacional de cinema de Berlín. També els altres borden el paper: Patricia López i Ane Gabarain, Martxelo Rubio i Sara Cozar, per anomenar els més destacats.
En qualsevol cas, tinc molt clar quina és aquesta a gran lliçó de 20.000 espècies d’abelles. Es poden tenir moltes idees sobre el transgènere, però quan el vius de prop has d’acceptar la realitat. Es pot pensar de moltes maneres, però no es pot lluitar contra l’inevitable.
Una pel·lícula molt encertada, feta amb molt de tacte i tractant de no ferir la sensibilitat de la gent. El tipus de cinema que cada dia m’agrada més i que no forçosament t’obliga a passar tres hores al cine, tot i que aquesta cinta dura dues hores que no es fan llargues.
La pel·lícula també es va endur dos Goya: a la millor direcció jove i al millor guió original. Si en tenen l’oportunitat no deixin de veure-la; també si tenen idees preconcebudes respecte al món trans i la seva projecció en el món de la infància.