L’estació d’esquí d’Ordino Arcalís i Bonaventura Adellach

Amb la publicació de l’entranyable documental dels 40 anys de funcionament de l’estació d’esquí, podríem afegir a la història algunes vivències protagonitzades per l’enginyer nascut a cal Fijat de Llorts, a la muntanya on de petit portava el ramat familiar.

Les primeres estacions d’esquí a Andorra, fundades per pioners precursors, com Viladomat, Salvans Baró, Torrellardona Molné, constituïren societats privades amb concessions del 1964, als comuns d’Encamp (Pas de la Casa, Grau Roig) i de Canillo (Soldeu). Ells van començar la transformació d’unes muntanyes privilegiades i encertar un desenvolupament progressiu modèlic.

L’any 1971, Adellach va presentar al Consell General un escrit sobre estacions d’esports d’hivern i protecció de la natura. L’any 1972, diverses societats privades van demanar als comuns concessions a 70 anys, d’estació d’esquí amb urbanització associada, al Forn (Canillo), Arinsal (la Massana), Mereig-Montaup (Canillo) i també a Sorteny (Ordino). Només l’estació d’Arinsal va tirar endavant. El 1976, Adellach va impulsar la demanda del comú de la Massana (cònsol Albert Gelabert) al Consell General per a ajuda i col·laboració per als equipaments de la zona esquiable del bosc de Pal, tant de la carretera d’accés com de la zona esquiable.

En els mateixos anys un dels debats més encesos a Andorra era la construcció d’un nou accés en túnel cap a França, que a menor altitud i amb seguretat pogués mitigar els problemes de la neu a les carreteres. Es van proposar diversos túnels a Envalira, Soldeu, port de Siguer i també des del Castellar (Ordino) fins a Auzat per la carretera general 3 de la vall del Valira del Nord. D’aquell debat en va quedar el 1972 la millora de la GG-2 pel port d’Envalira i la continuació de carretera CG-3 fins a la Coma del Forat, sota el port del Rat. Malgrat la construcció fins al límit de frontera, el projecte de nou accés a França va quedar definitivament abandonat el 1987, per francesos i andorrans. Però la carretera CG-3 donava accés a Arcalís, i de forma gairebé idèntica al que havia fet la Massana a Pal, el comú d’Ordino va fer sol·licitud el 1978 al Consell General per a la nova estació com a camp de neu d’Ordino Arcalís.

El projecte d’Adellach de continuació i desviament de la carretera i aparcaments fou confiada al Consell General a través de Treballs Públics del M. I. Consell General i el projecte bàsic de la neu va ser a càrrec del comú d’Ordino a través de Projectes i Topografia, Protop, en què Adellach formava un il·lusionat i esforçat equip humà amb R. Ganyet, A. Estel, D. Armengol, B. Rieger, L. Ferrand, J. Riba i J. Mas, entre altres.

La filosofia que va determinar el projecte per la creació de l’equipament essencial per al futur desenvolupament del nou domini esquiable va comportar:

a) Una sintonia total dels consellers generals –Simó Duró, Guillem Adellach, Joan Naudi i Guillem Benazet– amb els cònsols i consellers del comú –Pere Babi, Joan Solana, Albert Pujal–, recolzats per una comissió de persones assenyades de la parròquia designades pel poble. La participació va ser màxima.

b) Un suport tècnic molt qualificat en topografia (Rollin-Gallot), pistes i remuntadors (P. Caillat, G. Cretin, D. Creissels) i protecció d’allaus (Cemagref, F. Meffre).

c) La propietat pública de l’estació, sense privatització associada a desenvolupament immobiliari. Creació d’impacte social i econòmic que repercutís a hotels i residents dels pobles.

d) Desenvolupament progressiu, de forma d’assumir el coneixement més detallat del medi –uns anys de persones qualificades treballant cada dia aprendrien millor que ningú–; contenció de les finances, austeritat en la despesa, sobretot en els primers remuntadors (teleesquís).

e) Respecte al medi natural i respecte a la seguretat de les allaus.

El projecte del camp de neu d’Arcalís estava fonamentat sobre estadístiques de neu que havien recollit durant molts anys alguns esforçats valerosos com el Cisquet de Tor i fotografies aèries de primavera de la fosa de la neu, i sobretot d’una cartografia recent a l’escala 1:10000 i uns aixecaments fotogramètrics a les escales 1:2000 en el conjunt del domini esquiable i a l’escala 1:1000 en els plànols de construccions.

Per evitar les allaus del sector de les Planes, Adellach va promoure la desviació de la carretera CG-3, a partir del nou pont del Castellar i amb túnel a l’Hortell, per integració ambiental.

El projecte bàsic de l’estació d’Arcalís va determinar les pistes d’esquí i els primers remuntadors, tres teleesquís i un telecadira triplaça. El projecte de l’edifici principal fou dissenyat per l’arquitecte Albert Pujal. Els aparcaments ampliaven la carretera.

Protop va preparar els projectes, les adjudicacions de la construcció de pistes i aparcaments van ser atorgades, entre altres, a Ceacsa i Treballs Públics Armengol; els teleesquís els va subministrar Poma-Buj i el telecadira Doppelmayer (en aquell moment la tecnologia es considerava de les més avançades del món, similar a Back Bowls de Vail, Col, EUA).

Però les circumstàncies catastròfiques dels aiguats de novembre de 1982, per dificultat d’accés i altres circumstàncies, van impedir obrir de nou aquella tardor. De forma gairebé testimonial la primera inauguració es va fer uns pocs dies per Pasqua. La primera temporada va ser la 1983-1984. Entretant, el comú d’Ordino va ser molt valent i tot i les penoses condicions financeres i la creació de Secnoa va continuar amb l’estació. I va prendre decisions ambientals decidides connectant l’energia elèctrica amb Nord Andorrà soterrant la línia, i baixant les aigües residuals fins al Serrat.

Després del seu pas pels camins pedregosos de la política i del disgust passat pel comportament rebut, i malgrat haver treballat tant per Andorra, Adellach va tenir la saviesa i l’elegància de tornar a Arcalís per publicar els estudis del pic d’Arcalís, el calendari natural i la muntanya solar. La seva estima pels pastors i aquelles muntanyes de les valls altes d’Andorra el van retreure als orígens del poblament i als records entranyables de la seva infància.

Aviat farà tres anys del traspàs de Bonaventura Adellach, però el seu llegat està més viu que mai.