El tramvia? Amb raïls, és clar!

Uns dies enrere sentíem el president de l’Automòbil Club (ACA) parlar de la seva proposta per al transport públic a Andorra: el tramvia sense raïls. Paradoxalment, es diu que es van inspirar en el tramvia de Vitòria, un dels projectes de tramvia moderns de més èxit, amb raïls com qualsevol altre. Es diu que serà “més flexible” i que “necessita menys infraestructura”; convé també aclarir, però, que és una tecnologia que no ha funcionat bé allà on s’ha provat i que no adreça les necessitats de mobilitat que cal resoldre.

Què és un “tramvia sense raïls”, sinó un autobús articulat en un carril propi? Més enllà de variacions en la carrosseria o la font d’energia (de combustible, amb bateries, un troleibús…), és un clípol que circula sobre asfalt amb rodes pneumàtiques. Implementar-lo a Andorra suposarà, per damunt de tot, tenir un carril bus segregat, bidireccional, en tot el seu recorregut. Així doncs, requerirà la mateixa infraestructura que un tramvia convencional, ja que més enllà de col·locar-hi dos raïls a terra i l’electrificació, l’obra civil i reordenament del trànsit que implica aquest carril bus és la mateixa. És aquesta obra civil la que suposa el gros de la inversió per al tramvia, incloent-hi les desviacions de serveis corresponents i altres, així que poca infraestructura ens estalviem: posats a fer un nou vial independent per al transport públic, per què no posar-hi raïls directament?

I és que els raïls responen a una necessitat tècnica, no a un caprici: desgast de la infraestructura i eficiència energètica són les paraules clau. Com és evident, hi ha molt menys fregament metall-metall que en cautxú-asfalt, per la qual cosa un ferrocarril pot moure molt més pes per menys energia que un cotxe, camió o autobús; en particular molts més passatgers. Això té implicacions importants en la infraestructura: com més pesant és un vehicle rodat, més desgasta la carretera, que s’ha de renovar regularment a cost gens negligible. Cada 20 anys cal repavimentar les carreteres per ús habitual; els raïls duraran 50 anys o més sense cap dificultat. El mateix els passa als vehicles: cada 12-15 anys de mitjana es renova totalment la flota motor (cotxes i autobusos); el tramvia de Barcelona enguany fa 20 anys i segueix com nou, ja que aquests vehicles duraran còmodament 40 anys o més.

És aquesta durabilitat i fiabilitat que fan que, arreu d’Europa i del món, trobem tramvies amb raïls, no sense. Sense anar gaire lluny, fa 10 anys entraven en servei a Barcelona els busos biarticulats per abastir les línies de més demanda. Enguany els han retirat de funcionament arran de les constants avaries associades a un vehicle rodat tan pesant. A 800.000 euros la unitat i amb capacitat per a 165 passatgers durant 10 anys, no han sigut menys costosos que tramvies com, per exemple, els d’Atenes, a un cost de 2.000.000 d’euros la unitat de 294 passatgers i una vida útil de 40 anys o més.

No tenim dubte que a Andorra necessitem un transport públic segregat, i és de celebrar que l’ACA es faci seva la defensa del tramvia. Cal, però, no cometre els errors que altres ja han comès: el tramvia, amb raïls, si us plau!